OPINIÓ

L’he conegut sempre igual

Deuen tenir raó els clàssics quan diuen que els qui moren joves, massa prest, són els més estimats pels déus, i per això se’ls enduen abans. Fa pocs dies hi ha hagut un dels exemples més clars perquè aquesta creença sembli més certa que mai.

Al llarg de prop de quaranta anys l’he conegut sempre igual: serè, amable, amic, íntegre, responsable, discret, irònic, compromès, eficaç, solidari... La llista d’adjectius podria allargar-se més i em seria molt difícil trobar-ne de negatius, tan fàcil com era quan anàvem de pell. Una percepció de la seva persona que som molts els qui la compartim, aquests dies ho hem pogut constatar amb escreix. A part de viure en una mateixa atmosfera, real i metafòrica, d’haver coincidit adesiara en circumstàncies i curolles diverses i de compartir amistats comunes, vaig tenir la sort de tenir-lo a prop, formant part del mateix equip, durant els quatre anys professionalment més intensos i exigents de les nostres vides. I de llavors ençà, en bona part gràcies a ell, l’equip ha anat mantenint els lligams i, alguns dels seus membres, celebrant la felicitat que dona, segons Stefan Zweig, ser exclòs de (la primera línia de) la vida pública i política.

I ell, sempre a punt. Ni en el moment de la mort, massa precipitada, ha deixat de ser com sempre. Els qui hem tengut la gran fortuna d’haver-lo visitat els darrers dies, fins i tot els darrers moments, l’hem vist lúcid com sempre, pendent de qui el visitava i interessat per les seves circumstàncies (la feina, la família, les dolences, les inquietuds...). Capgirant els papers, l’aconhortat era el visitant, de manera que tots sortíem de l’habitació molt millor de com hi havíem entrat. La providència, els fats, l’atzar, la biologia... o el que sigui li prenia la vida, però res d’això no va aconseguir prendre-li la mort, la ‘seva’ mort. En va ser l’amo i ho va voler ser per la família, tan amarada d’ell en tantes coses bones, i pels amics. Molts la voldríem, una mort així: anar-nos-en tranquils, havent abraçat els qui estimam, sabent que és la darrera abraçada, encara que, als abraçats, els costàs de creure. Arriba un moment en la vida de l’home en què la dignitat consisteix a aprendre a resignar-se a la vellesa i a la mort. No hem de cercar la mort, però quan és el moment no cal defugir-la. A l’estil de Ciceró, en arribar la mort cal rebre-la amb serenitat. Si totes les morts fossin així, la mort pròpia no ens faria por, com no n’hi ha feta a ell. Potser és necessari veure’n moltes per a trobar-te’n una com aquesta. Potser cal haver viscut d’una determinada manera, amb molta de coherència amb tu mateix, per a poder anar-te’n així. Difícilment s’esborraran de la memòria de tots aquells que ho hem viscut els darrers moments que hem estat al seu costat. No és cert que la mort ens iguali a tots; n’hi ha que després de la mort només ens lleguen vòmit i verí, i n’hi ha, els millors, que ens deixen saviesa.

Com a amic que era, em llegia aquestes columnes i, avui, m’hauria agradat contar-li l’acudit d’aquell que cada dia anava al bar a fullejar el diari per mirar les esqueles, i tothom es va estranyar que justament el dia que hi havia la seva no hi anàs. Avui que he parlat d’ell, no em llegirà. O potser sí; pels amics n’Arnau Amer mai no ha mirat prim.

Amb el text ja enllestit, m’arriba la notícia, no per esperada menys dolorosa, d’una altra partida abans d’hora. També ens ha deixat n’Aina Sansó, un altre esperit vitalista, actiu, cordial, amical... sempre igual com ara. Se’n va amb una motxilla carregada d’amics i de serveis al país, valenta fins al final. Un altre cop, una crida massa prematura.

Etiquetes