Han dit que reconeixien que no estaven prou preparats. Potser és així. Potser s’havien preparat només per a governar, però no per a immergir la societat catalana en un conflicte contra un adversari que té totes les armes per a exercir la violència. Totes les armes i la voluntat de fer-ho. Des del Govern espanyol han assegurat que era una mentida. El ministre d’Interior, Zoido, va afirmar (21/11/17) que mentien els qui deien que hi havia hagut amenaces de violència extrema si es declarava la independència, alhora que afirmava que les imatges de les càrregues policials de dia 1 d’octubre eren falses i que es feien servir infants com a escuts humans contra la policia. Evidentment, no puc saber si les amenaces hi varen ser o no. Però estic segur que no s’han usat infants com a escuts humans i que dia 1 d’octubre hi va haver violència desproporcionada, desmesurada i, en certs casos, de visceralitat flagrant per part de la policia. Per tant, és difícil donar crèdit a la primera afirmació d’una persona que menteix de manera tan fefaent en les altres dues.
El problema de la manca de preparació és evident. Però crec que la major falta de preparació és atribuïble als governants de l’Estat espanyol. Han demostrat que no estan preparats per a actuar amb conductes i des de principis democràtics, que amb inexplicable facilitat recorren a la violència contra els ciutadans i que, com més febles són, més violenta és l’actuació. Ha quedat clar que els governants de què són capaços de dotar-se majoritàriament els espanyols no estan preparats per a resoldre els conflictes mitjançant la negociació i per vies democràtiques bàsiques. Hem pogut veure que la Justícia de què ens parlen fa parts i quarts a l’hora de privar de llibertat les persones segons el calçat polític que duen, que amenaça els qui fan broma de difunts seus i deixa impunes els qui criden amenaces de mort contra els vius o els agredeixen, si aquests vius són “ellos”. Deu ser cert que tan en contra de la independència estan que no toleren ni la independència de la Justícia. Una Justícia que depèn d’un ministre, Català, que, al Congrés de Diputats (22/11/17), posa en dubte que hi hagués ferits el dia 1 d’octubre i els ridiculitza. Uns governants que, també de bracet de Ciutadans, ha armat una croada contra les escoles de tots els territoris de llengua catalana i que ha duit a un també ministre, Dastis, a assegurar que a les escoles de Catalunya no s’ensenya el castellà, i a altres correligionaris –de partit o de croada– que a la majoria d’aquestes escoles s’educa els infants per a odiar Espanya. Al Congrés de Diputats, Rivera reblant el clau mostra com a prova de delicte un mapa dels territoris de parla catalana, car deu considerar que és adoctrinament ensenyar que en aquests territoris compartim la mateixa llengua (sobre això recoman l’Està passant de TV3 de dimecres passat). La ministra de Defensa, De Cospedal, víctima probablement del seu entusiasme antiprocés, s’empassa que el president Puigdemont és un espia rus (ella ja ho sospitava, diu) i agraeix que Letònia els ofereixi l’exèrcit per a posar fi a l’independentisme català. Difícilment pot interessar la democràcia en un estat en què els dirigents polítics són tan irresponsables per mentir de la manera que ho fan, tan fàcilment arrossegables fins al ridícul per la irritació pròpia i tan propensos a utilitzar la violència contra una part d’aquells que, segons diuen, són els seus compatriotes.
La democràcia no interessa a un Estat que es basa en aquesta mena de funcionament i que estableix ciutadans de primera i de segona segons el territori on viuen, segons la llengua que parlen, segons la cultura que tenen, segons la religió que practiquen... Per això tenen i han tengut tants d’obstacles i accidents els intents d’implantació de sistemes d’organització democràtica del Regne. Tots els indicis indiquen que actualment tampoc no anam cap a un cas d’excepció. A Espanya, la democràcia té la consistència d’un tel finíssim que es trenca amb qualsevol sacsejada. I el mal pitjor de tot plegat és que no només són els governants que tenen aquesta predisposició a trencar-lo, sinó també bona part dels mitjans de comunicació i dels ciutadans que, activament o amb el silenci, participen de la degradació democràtica. Una democràcia que no es percep com un dret sinó com una concessió, que es modula i suspèn sempre que interessa a qui l’ha feta. I la solució no és, precisament, lligar l’escola.
