OPINIÓ

‘Ojalà!’

La por és un estat d'ànim constant en la història de la humanitat i un dels principals determinants de la nostra conducta. La por ens permet sobreviure i ens limita la vida. No debades sol ser sovint  aliada dels qui gestionen el poder, sigui el terrenal o l'eternal. Les descripcions apocalíptiques eren ingredients de les predicacions d'altre temps (i en segons quines d'ara) i ajudaven a dibuixar els enemics com l'origen de totes les calamitats. Unes descripcions que, alhora que espanten, encisen i xuclen l'atenció. Sense necessitat de fer-nos gaire lluny, n'hi ha prou de fixar-se en passatges del ‘Cant de la Sibil·la’ (“Terratrèmol tan gran serà / que les torres derrocarà; / les pedres per mig se rompran / i les muntanyes se fondran.”), en determinades il·lustracions de moltes d'esglésies o en les predicacions que solien acompanyar les “missions” que els qui superam els cinquanta patírem quan érem infants i ens alimentaren els malsons.

Avui, l'apocalipsi, en dosis variades, s'ha fet quotidiana. Qualsevol desgràcia humana que passi a qualsevol punt del món ens arriba a l'instant: siguin massacres, bèl·liques o producte de trastornats, desgràcies naturals, actuacions criminals, amenaces de pandèmies... I l'atracció per aquestes històries, verídiques o falses, continua essent molt elevada. No és gratuït que molts de mitjans de comunicació s'hi recreïn amb la voluntat de captar audiència i que, amb massa facilitat, en aquest camí trenquin la frontera de la indecència social (i això que deien que l'entrada de les televisions privades incrementaria la qualitat de les programacions!).

I al costat de l'atracció s'hi vehicula la por. És cert que la por es deu mantenir a uns nivells molt baixos quan els fets es produeixen en contextos poc similars als nostres des del punt de vista social o geogràfic. Però s'incrementa moltíssim quan són semblants. N'és una prova evident el tractament que donen els mitjans de comunicació, per exemple, a les víctimes segons la 'proximitat' que tenen amb nosaltres. La insensibilitat per excés, de la qual de vegades es parla, només és parcial.

Però com més por tenim més intolerants tornam i més capaços de fer accions o de tenir idees que fan por. Més justificam les retallades de l'exercici de les llibertats. I si la por i la ignorància es combinen pot esdevenir-se qualsevol cosa terrible. La història n'és plena, d'exemples d'aquesta mena, tant pel que fa a col·lectivitats com a individus.

Dos fets d'aquests dies poden servir-nos d'il·lustració de cap a on anam, si entre tots no hi posam seny, sobretot aquells que més n'hi han de posar.

D'una banda, la denúncia a una escola de música de Palma (Ireneu Segarra), perquè en el concert de final de curs els infants havien fet càntics a favor d'Al·là i contra els cristians. Resulta que era la 'Cançó dels pirates'. Aquella de “Les veles s'inflaran, / el vent ens portarà / com un cavall desbocat per les ones”. És a dir, un fragment de ‘Mar i cel’ (1888), l'obra d'Àngel Guimerà feta musical per Dagoll-Dagom (1987); una obra que, per cert, en la línia d'un ‘Romeu i Julieta’ (1597) o d'un ‘West Side Story’ (1957), és un al·legat a favor de l'entesa entre els diferents i contra la intolerància.  Però no seria gaire problema que s'escandalitzi una mare o un pare (despistats o no), subjectes al bombardeig apocalíptic dels mitjans i amb molt poca confiança en l'escola on duen els fills. Això seria només sòlidament ridícul. El problema de fons és que determinats mitjans de comunicació el facin gros i que la policia confirmi que ho investiga.

D'altra banda, també ha estat notícia aquesta setmana que Autocontrol, un organisme d'abast estatal que té per missió vigilar les bones pràctiques en el camp de la publicitat, ha vetat l'emissió d'un anunci del Carnet Jove promogut per la Generalitat de Catalunya, perquè en un moment de l'anunci apareix un jove que culmina un cim i fa onejar la senyera i això, diuen, pel moment que es viu a Catalunya, té connotacions polítiques. ¿Quan és que onejar una bandera no té connotacions polítiques? Si només es poguessin onejar quan no en tenen, sempre haurien d'estar prohibides. Però resulta que només es prohibeixen quan hi veuen unes connotacions polítiques, si és que hi són, i no unes altres (les qui ells volen). La llei de símbols torna, si és que mai se n'ha arribat a anar.

‘Ojalà!’ abans només era un barbarisme. Aviat, si no anam vius, els qui ho diuen poden arribar a ser objecte de denúncia: I no davant la Secció Filològica de l'IEC, sinó davant la policia.

Etiquetes