El fracàs escolar, la diversitat lingüística, la integració dels immigrats, l’escàs poliglotisme dels nostres escolars, el baix coneixement de l’anglès, la pèrdua dels coneixements de castellà... Per a tots aquestes fets -reals, en alguns casos, i inventats, en altres- que consideren problemes (n’hi ha, evidentment, que no ho són) havien trobat -volien fer creure- la solució: el TIL. No va ser suficient que veus assenyades -d’especialistes o de simples observadors d’experiències pròpies o properes- es fessin sentir de tots els àmbits possibles avisant que el TIL, en lloc de solucionar cap d’aquests problemes, els agreujaria i en crearia més; que la solució no era (ni és) el TIL, una proposta que empitjorava el model escolar vigent.
En general, quan hi ha problemes cal cercar solucions per a fer-los desaparèixer o, com a mínim, reduir-los. Però, de vegades, una situació, un esdeveniment, l’existència d’una gent... són problemes per a uns i no ho són per a altres. I, en aquests casos, les solucions no són solucions, sinó que són l’origen de problemes més profunds.
Solució, però, és una paraula de valors positius. Podria haver caigut en desgràcia per l’ús que n’han fet, d’aquest mot, moviments i projectes gens recomanables. Els nazis parlaven de la Solució final per a referir-se al pla que pretenia resoldre el problema jueu ; una solució que consistia en l’extermini de tots els jueus (sobre aquesta qüestió de la manipulació de la llengua: LTI. La lengua del Tercer Reich de V. Kemplerer). Al Canadà, a l’inici del segle XX volien resoldre la qüestió índia i la solució que hi trobaren -la denominada llei d’integració canadenca- va ser separar els infants indígenes dels seus pares i internar-los en centres escolars o donar-los a criar a famílies blanques, perquè els educassin en els valors (i llengües) occidentals i no en els de les seves famílies (en una part d’Ànima, novel·la de W. Mouawad, es descriu un cas particular d’aquests), com també feien -encara en la segona meitat del XX- amb els fills dels aborígens a Austràlia. En cap d’aquests casos les maneres de solucionar els problemes no són gaire exemplars.
Aquest enfocament dels problemes que, a alguns, els suposa l’existència de determinats tipus de persones i de cercar-hi solucions, també es pot aplicar a problemes d’altres característiques; això sí, sempre vinculats amb les persones. Per exemple, els problemes lingüístics.
Davant el problema de la diversitat lingüística dels territoris de l’Estat espanyol, hi havia diverses solucions (com mostren altres estats europeus amb situacions semblants i ordenacions diferents), però es va optar per aspirar a l’eliminació d’aquesta diversitat i a la uniformització lingüística total. En algunes èpoques amb més intensitat i presses que en altres, però sempre el funcionament de l’Estat ha tengut aquest objectiu. Sembla que una idea d’Espanya sense aquest objectiu és impossible.
L’opció que ha adoptat ha estat resoldre el problema fent desaparèixer el que el provoca: les cultures i les llengües que els fan nosa, amb la llei o sense la llei. Com el metge que recepta, per a solucionar una migranya, la decapitació. Darrerament, aquest projecte d’Espanya ha trobat un clar aliat en el govern balear. N’hi ha moltes de mostres, però ens centrarem en el TIL. ¿Quin sentit té, en lloc d’afinar-lo, trastocar radicalment el model escolar vigent fins ara a les Balears amb una proposta que l’empitjora en tots els sentits? ¿A què obeeix haver mantingut fins ara una consellera encarregada de l’Educació amb la preparació i agudesa mental que ha demostrat? ¿De què servirà substituir-la per una altra, si els qui decideixen són els mateixos? No els interessa millorar els coneixements plurilingües dels alumnes. L’interès és empobrir el coneixement que tenen del català. Han aconseguit fer mal a la llengua i a tota l’escola. L’objectiu, en part, l’han assolit, però no amb la intensitat que volien. Sens dubte hi té a veure la resistència i forta mobilització de tants de sectors, explicable, a més de per la feblesa qualitativa de la seva proposta, per les reiterades actuacions fent befa de les decisions judicials i per la visceralitat que demostren contra els discrepants. Han demostrat que no saben governar en un entorn democràtic. Deuen creure que tenir la majoria de vots els faculta per a poder usar-los per canviar les normes que vulguin, per acorralar els que no són dòcils a les seves excentricitats, per esclafar tot el que no els interessa... que, per la força i la coacció, poden imposar els seus projectes contra l’opinió de la majoria de la gent, dels experts i dels jutges. Així que la diferència entre els governants de règims totalitaris i els nostres és només la possibilitat de votar-los cada quatre anys. Sort en tenim, però, que en alguns espais de la nostra societat hi ha persones responsables que creuen en la necessitat de defensar el respecte a les normes democràtiques.
