Puigdemont i els invasors

Si quan qualcú demana que els idiotes aixequin la mà tu l’aixeques, no diguis després que aquest qualcú t’ha insultat. Una cosa així ha passat amb la diputada Arrimadas i els qui la inspiren.

Sembla que el desig de desfer-se dels invasors sempre hauria de ser una actitud admirada. La història d’Espanya parla de la lluita heroica de Viriat contra els romans i dels madrilenys contra l’invasor napoleònic; fins i tot presenta la Reconquesta com una guerra contra els invasors musulmans (que, al final, feia més de 700 anys que eren a la península Ibèrica) i, encara més tard (s. XVII), l’expulsió dels seus descendents (els moriscos) té aquest rerefons. 'Invasors' també és el terme que molta de ficció (tant literària com fílmica) ha usat per a designar els alienígenes i sempre l’objectiu ha estat foragitar-los de la Terra.
Com ja sabem, Carles Puigdemont en una ocasió va reproduir una frase d’un article de Carles Rahola (‘L’heroisme’, 1938) en la qual afirmava que els invasors serien foragitats de Catalunya. Rahola (assassinat el 1939 pel franquisme) parlava dels feixistes. Puigdemont, de la voluntat de no recular davant les amenaces de la delegació del Govern espanyol contra el procés català.

Quan s’ha conegut que el president de la Generalitat catalana seria Puigdemont, una part de la premsa espanyola s’ha submergit dins Internet per a cercar-li ‘pecats’. I, descontextualitzant-la i ocultant-ne la paternitat, com han publicat la citació han facilitat que es pugui pensar que es referia a la immigració, espanyola supòs. Arrimadas, en el debat d’investidura, es va afegir a aquesta vena interpretativa. Si algú parla d’invasors i tu t’hi identifiques, la reacció hauria de ser interrogar-te per què i no acusar l’interlocutor de considerar-t’hi.

D’invasions n’hi ha hagudes al llarg de la història de la humanitat i han triomfat on els qui les han patides no se n’han pogut defensar prou bé. De vegades han suposat l’expulsió de la població ocupada (tota o parcialment) i de vegades la seva supeditació als ocupants. Els territoris guanyats durant la suara esmentada Reconquesta sovint eren buidats de població àrab i reomplits per cristians; també n’és un exemple l’ocupació de l’Alguer, quan el rei Pere el Cerimoniós, després de conquerir-la per segona vegada, en desallotja la població sarda i la repobla de gent catalana. Més recentment podem trobar episodis d’aquestes ocupacions en la guerra dels Balcans o en l’expansió d’Israel. Només en són uns pocs exemples i, avui, tothom consideraria legítima la resistència contra aquestes invasions.

Igual que la bilingüització és una fase necessària per a la substitució lingüística, però no necessàriament hi hauria de dur, l’ocupació és una manera especial d’immigració, encara que no tota immigració és ocupació invasiva. És freqüent, però, fomentar i aprofitar els moviments migratoris amb finalitats paral·leles a les de la invasió, és a dir, per a descohesionar la comunitat ocupada, de fer-li perdre vitalitat social i autocontrol. Georg Kremnitz ('Multilingüisme social', 1993) posa alguns exemples de planificacions amb aquest objectiu i cita el cas de Mussolini, que va impulsar la immigració d’italians del sud cap al Tirol del Sud per a modificar l’estructura demogràfica d’aquesta zona de parla alemanya i ladina. Kremnitz interpreta de la mateixa manera alguns aspectes de la política econòmica del franquisme, que impulsà l’emigració cap als territoris de llengua catalana i cap al País Basc. Fins i tot quan no hi ha hagut aquesta intenció en la planificació de la immigració per part dels governs pot haver produït el mateix efecte; és el cas irlandès de la industrialització de la Gaeltacht, la zona on la llengua gaèlica tenia més vitalitat.

Per tant, no és estrany que la intenció dels governs d’estats unitaristes sigui que els immigrants actuïn com a invasors. No és sobrer recordar les paraules del president Leopoldo Calvo-Sotelo que el 1983 va dir “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. Això explica per què l’estat, en comptes d’afavorir mesures per a la integració en la societat d’acollida, intenta impedir-les, amb la falsa excusa de protegir-los. No només la comunitat receptora n’és víctima, d’aquestes actuacions, sinó que les més immediates són els immigrants, que es veuen estimulats a abandonar el territori d’origen i forçats a patir les dificultats d’una integració complicada.

Afortunadament, les persones de vegades desbaraten les planificacions. Que entre els qui defensen el procés d’independència de Catalunya hi hagi González, Díaz, Reyes, Fernández, Ibáñez, Rodríguez, Baños, Muñoz... mostra que qui confon immigrants i invasors o és un ignorant o va carregat de males idees.

Etiquetes