OPINIÓ

Salut i llengua

En les opinions contra el decret que regula la capacitació lingüística del personal sanitari, sovint es donen per fet unes premisses equivocades. D’una banda, (a) que desconèixer la llengua del pacient no afecta la qualitat de l’atenció mèdica, (b) que l’objecte de la sanitat és el benestar del metge i no del pacient, i (c) que els qui tenen el català com a llengua habitual, com que estan obligats a saber castellà, han de renunciar a usar la seva llengua si volen ser atesos en l’àmbit sanitari. De l’altra, (d) que saber medicina i saber català són capacitats incompatibles, i (e) que si no ets originàriament de llengua catalana no la pots aprendre.

a) Sabem que en situacions de tensió o ansietat haver de parlar una llengua diferent de l’habitual incrementa la nostra dificultat comunicativa i el malestar. La visita mèdica o l’ingrés hospitalari –com a pacients o familiars de pacients– en són exemples prototípics. Tal certesa ho és entre sociolingüistes i també forma part de la ciència mèdica; en aquest sentit, és molt recomanable l’article ‘Improving medical communication: Skills for a complex (and multilingual) clinical world’ ('Canadian Respiratory Journal', 2014), accessible en línia. A més, cal tenir en compte que els metges no posen en pràctica cada dia molts dels coneixements mèdics adquirits a la carrera, però cada dia es comuniquen amb pacients; la idoneïtat en els dos aspectes és la millor opció.

b) Els serveis sanitaris són per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i els qui hi treballen han de tenir com a fi aquest objectiu. No són els pacients que s’han d’adequar a les característiques del professional sanitari, sinó al revés. És evident què passaria si els qui parlen castellà habitualment es vessin obligats a parlar en català en acudir al metge. Per tant, no sembla fora de lloc que aquests professionals hagin de ser capaços d’expressar-se en les dues llengües oficials de la societat per a la qual fan feina.

c) Massa sovint pareix que ser capaços de parlar dues llengües de l’Estat ens obliga a renunciar a la nostra perquè n’hi ha que només en saben una. Potser aquest problema no seria tan gros si fossin tots els qui, durant l’ensenyament obligatori, n’haguessin d’aprendre dues. Les capacitats poliglotes millorarien i canviarien determinades actituds monolingüistes.

d) Sembla que de vegades es vol fer creure que els especialistes en sanitat que saben català no poden ser bons professionals. Saber medicina i saber català no són incompatibles, sinó que és necessari que conflueixin per a arribar a l’excel·lència com a professional de la sanitat a les Balears. Hem de suposar que els coneixements mèdics dels qui tenen el mateix títol són iguals i que, per tant, poden exercir la professió amb les mateixes garanties. I saber català no resta, sinó que suma pel que fa a la qualitat del servei, perquè poden atendre els usuaris en català i en castellà. Els resultats d’una oposició no és un sistema de selecció que ofereixi totes les garanties; la sort en les preguntes, un cert grau d’atzar en respostes tipus text, els nirvis... són factors que influeixen i que no reflecteixen amb justícia les capacitats de cada opositor. N’hi ha que aproven i n’hi ha que suspenen, però tots tenen el títol que els correspon per a poder exercir la professió. El requisit de català no discrimina entre persones que saben medicina i persones que no en saben, sinó que tots en saben i n’hi ha uns que, a més, estan capacitats per a atendre els pacients en les dues llengües oficials.
e) Saber català no és una capacitat reservada a un grup de persones. Tothom en pot aprendre. Ja fa 34 anys que el català torna a ser llengua oficial de les Balears i quasi 800 que n’és la llengua pròpia, dos motius prou fonamentats perquè calgui saber-ne per a ocupar llocs de feina públics. I unes persones amb estudis superiors no poden tenir especials dificultats per a aprendre’n ni excusa per a no fer-ho, tenint en compte que serien els únics treballadors públics eximits de demostrar aquests coneixements.

A més, el decret presenta tantes mesures de precaució, d’excepció i de dilació pel que fa a l’aplicació del requisit que l’amenaça que ens quedarem sense metges pel tema lingüístic no té gens de fonament.

Abans, quan no es feia servir tanta tecnologia per a avaluar la salut d’una persona, observar-li la llengua era un recurs habitual. De la mateixa manera, l’estat de la llengua d’una comunitat lingüística és un bon símptoma de l’estat general de salut d’aquesta comunitat.