OPINIÓ
Opinió 23/10/2015

Sant Isidre, Protàgores i les bardisses

3 min

Diuen les hagiografies que sant Isidre (1070-1130), el llaurador i patró de Madrid, era un entusiasta d’anar a missa. Cada dia, abans d’anar a la feina, hi assistia. I això no feia que donàs més poca productivitat a l’amo que els altres llauradors que no perdien el temps anant-hi. És més, en donava el doble. El secret és que, mentre era a missa, el seu àngel de la guarda agafava el parell de bous i li feia la llaurada que hauria hagut de fer ell. Aquesta història, d’al·lot, sempre em va cridar l’atenció. No hi sabia veure gaire mèrit ni sacrifici en l’actuació del madrileny. ¿Quin pagès, picapedrer o empleat de banca qualssevol no aniria a missa si, en arribar al tall, trobàs la feina feta? I així i tot el feren sant. Es veu que ja ve d’enrere que els de la capital de l’Estat ho tenen tot més fàcil; fins i tot abans de ser-ho, capital.

La vida encaminada a la santedat es deu reforçar si és recompensada també en aquest món. ¿Què hauria fet sant Isidre, si no hagués trobat cada dia la feina enllestida? En canvi, resulta que, per a segons quines concepcions del servei públic, els qui es dediquen a la política han de ser, en comparació a feines equiparables, maltractats econòmicament i socialment considerats de manera automàtica sospitosos de corrupció. ¿Qui es voldrà dedicar a la política, amb aquestes condicions? ¿Com volem que s’hi dediquin els qui millor ho podrien fer?

Ho dic perquè veim que l’obsessió que la majoria parlamentària actual té per les formes sembla que ha esdevingut l’activitat prioritària i més noticiable. No sé si és així o, senzillament, és la impressió que els mitjans de comunicació ens ajuden a tenir. D’una banda, les rebaixes de sou dels càrrecs públics. De l’altra, la idea d’impedir que es puguin nomenar familiars per a ocupar càrrecs de confiança. La millor qualitat del polític no ha de ser que cobri poc; molt més poc que el que cobren en el món privat per a responsabilitats fins i tot menors. Les qualitats han de ser la qualificació, l’eficiència i l’honradesa... I, en aquest mateix sentit, entre els criteris per a la selecció dels càrrecs de confiança no hi ha de comptar el parentiu, ni com a factor favorable ni com a factor excloent. Els criteris han de ser els mateixos que acabam d’esmentar per als polítics. La demagògia, tant en un sentit com en l’altre, fa mal a l’activitat política. Si el fet de ser familiar és excloent, ¿per què no ho ha de ser l’amistat? Hi ha molta gent més disposada a fer "favors" als amics que als familiars. ¿I la militància en el mateix partit? També podria ser excloent si ens hi posam.

Determinades mesures d’aquesta classe, en lloc de prestigiar l’activitat política, poden empènyer-la més cap a la degradació, tant real com en l’imaginari social. Ni tenir sous baixos ni ser sospitosos d’afavorir els familiars si no els ho impedeix explícitament la llei no ajuda a assolir els nivells d’excel·lència que l’activitat política hauria de tenir. Convé anar alerta que, mitjançant determinades decisions polítiques, en lloc de donar més capacitat de decisió als ciutadans —aquest en deu ser un objectiu—, debilitant la política es doni més força als poders en què, la majoria de la gent, no hi té ni veu ni vot.

I ara, afegint al banyat de la pseudoestètica política, apareix de nou el tema del llenguatge no sexista. Com cada vegada que hi ha un govern progressista. És un tema que fa bo, tot i ser un gran error cercar la solució de les diferències de rols entre els homes i les dones en la gramàtica. Sembla que davant aquest tema no hi tenen res a fer ni els criteris i les opinions de lingüistes i acadèmies de la llengua ni, en el nostre cas, dels assessors lingüístics del Govern. Com diu la professora Carme Junyent, tot s’origina en la mala fortuna de Protàgores d’Abdera (s. V aC), el primer que va tenir el desencert de denominar un gènere com a masculí i un altre com a femení, sense preveure que vint-i-sis segles més tard perdríem temps i energies discutint sobre l’encert i desencert d’aquestes denominacions i la falsa necessitat d’estrafer les gramàtiques. Si els hagués denominats d’una altra manera, sense fer referència als mascles i a les femelles, tot això hauríem guanyat. Els mascles som femenins quan som persones i les femelles són masculines quan són éssers.

Ja sé que, potser, som un poc injust de retreure aquestes qüestions a la majoria que ha fet possible el Govern actual, però no ens aniria gens malament que no perdessin temps i energies per les bardisses, encara que només sigui en aparença.

stats