OPINIÓ

Sobre cartes i tafurs

La Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries és el tractat més important que alguns estats europeus han assumit a favor de la diversitat lingüística. Enguany fa 25 anys que es va aprovar (1992) i 19 que va entrar en vigor (1998). La Carta permet que els estats que la ratifiquen puguin triar entre diverses opcions el grau de compromís que volen adquirir. Actualment és vigent en 25 estats, on, pel fet d'haver-la ratificada, s'ha convertit en obligació legal.

A l'Estat espanyol és vigent des de l'any 2001. De llavors ençà, s'han anat fent informes periòdics del grau de compliment, que es presenten al Consell d'Europa.

Com ja s'ha dit en diverses ocasions, l'adhesió espanyola creà expectatives; es va comprometre a complir els nivells més alts de protecció i promoció recollits en la Carta. De fet, en ocasions s'ha posat interessadament com a model quant a la protecció de les llengües 'regionals o minoritàries'. Això s'aguanta si es compara el tractament que, en alguns territoris, es dona al català, al gallec o al basc amb el que alguns estats donen a les seves minories lingüístiques. La trampa rau en els casos comparats. El pes d'aquestes tres llengües a Espanya la fa comparable amb la diversitat lingüística de Suïssa o de Bèlgica i és evident que el grau d'oficialitat que tenen a Espanya és molt inferior al que donen aquests altres dos estats a les seves llengües. És jugar brut, comparar el tracte que dona l'Estat espanyol a aquestes tres llengües amb el que donen altres estats a minories que no arriben al 5% del conjunt de la seva població.

Les expectatives, però, s'han anat esvaint. A pesar que la Carta és llei, sovint s'oblida i els qui l'haurien de fer complir no ho fan. Ja sabem que quan les lleis no interessen als qui manen s'enteranyinen aviat.

Tot i que és l'Estat qui s'hi compromet, la pràctica totalitat de les actuacions que s'han duit a terme per al compliment d'aquests compromisos han estat obra dels governs d'algunes comunitats autònomes. Amb la particularitat que, a més, ho han hagut de fer sovint amb l'oposició política i jurídica d'organismes que depenen del govern espanyol. Una lectura de les conclusions i recomanacions del Consell d'Europa permet veure que les actuacions positives que destaquen els experts europeus solen ser aquelles que els mecanismes de l'Estat qüestionen i entrebanquen periòdicament. D'altra banda, l'Estat ha assumit la funció d'actuar exclusivament en la defensa del castellà. I ho fa en tots aquells casos en què considera que es posa en perill la supremacia del castellà o en què el monolingüe castellanoparlant pot tenir desavantatges davant els bilingües. Mai no actua a favor de les llengües que la Carta cobreix.

D'aquesta manera es provoca que els parlants d'una d'aquestes llengües tenguin o no drets lingüístics reconeguts segons la comunitat lingüística a què pertany el territori on viuen (catalanoparlants de la franja aragonesa, enfront dels veïns de Lleida; parlants de gallec a Galícia o a Astúries, etc.).

Una altra conseqüència de l'abandó de l'Estat són els vaivens en el compliment de la Carta en algunes comunitats autònomes quan hi ha alternança de les forces polítiques que hi governen –les Balears durant les darreres legislatures en són un bon exemple.

També ho és la diferència entre el reconeixement pràctic dels drets lingüístics dels ciutadans en els organismes que depenen de les administracions locals o autonòmiques, d'una banda, i els que depenen dels poders de l'Estat (Administració perifèrica, Justícia, forces de seguretat...).

La setmana passada, a Santiago de Compostel·la, organitzat pel Consello da Cultura Gallega i el Consell d'Europa, va tenir lloc un fòrum de debat sobre l'impacte de la Carta a l'Estat espanyol. Hi participaren representants de les llengües cobertes per la Carta. Del català, el gallec, el basc, l'aranès, l'amazic (per Melilla), l'àrab (per Ceuta), el portuguès (per Olivença), el lleonès, el caló, la fala, l'asturià i l'aragonès. Podríem plantejar-nos si té sentit agrupar-les en una mateixa categoria. Sembla poc oportú, donada la diversitat que presenten (en demografia, origen, reconeixement oficial a Espanya o a altres estats, ús, etc.). Totes comparteixen, però, una característica: totes fan nosa a l'Estat espanyol. Per això el tenen sobretot en contra, a pesar dels compromisos de la Carta. I no hi ha indicis que aquest Estat vulgui millorar el model lingüístic, ans al contrari. Per tant, aquestes llengües continuaran compartint un altre tret comú: són, totes, llengües dels 'espanyols' de segona.

Etiquetes