Opinió 10/10/2014

Tres i tres i tres fan nou

i
Joan Melià
3 min

Rabelais conta que a l’antiguitat, segons Homer, els embarassos podien durar, si convenia als déus, més temps del normal, sobretot si qui havia de néixer estava destinat a ser qualcú. Així, el fill que Neptú féu a una nimfa va néixer després d’un any d’embaràs, perquè era la manera d’assegurar que sortís com déu, aquest, manava. I, d’altra banda, Júpiter va fer que la nit que va passar amb Alcmena duràs quaranta-vuit hores (¿el precedent del bolero que diu “reloj no marques las horas... haz esta noche perpetua”?), perquè, si no, no hauria tengut temps de fecundar-li Hèrcules, destinat a netejar el món de tirans i de monstres. Ja es veu que quan un té poders divins pot fer coses increïbles. I el mateix Rabelais afegeix, sarcàstic, que embarassos tan llargs són possibles i que hi ha hagut casos, que s’han considerat legítims, de dones que han donat a llum infants després d’onze mesos de la mort del marit; no tan diví com els antics, suposam.

Tothom pot intentar fer creure el que vulgui, però de vegades hi ha coses que són males d’empassar. I més si es veu a les clares que la meravella beneficia qui, amb entusiasme, la predica. Desacreditat el TIL, sembla que ens volen fer creure que era una dèria dels caps (o d’alguns caps) de la Conselleria i que, a partir d’ara, eliminats els responsables del desbarat i del conflicte, tot pot tornar a començar com si no hagués passat res.

No crec que n’hi hagi gaire que ho creguin. El TIL, com abans la tria paterna de la llengua d’ensenyament o la comèdia dels llibres amb modalitats excloents, no eren curolles dels responsables de la Conselleria, sinó que eren estendards enarborats per tot el govern, amb el president al capdavant. Potser canviaran algunes de les tàctiques que, fins ara, han posat en pràctica, però l’estratègia serà la mateixa, no la canviaran. En aquest cas, l’estratègia d’arraconar la llengua catalana en tots els àmbits i, alhora, debilitar l’ensenyament (i ja dubt que es limitin al públic). És curiós que, en un govern en què la intervenció del president sembla tan intensa i directa en totes les decisions, tots els culs-de-sac s’hagin resolt amb la destitució dels qui obeïen les seves ordes (ja hi ha hagut, com diu la cançó infantil que dóna títol a l’article, tres consellers d’Educació, Cultura i Universitats, tres consellers de Salut i tres consellers d’Administracions Públiques; no devia haver succeït mai). Cap dels nou consellers no ha durat el que dura un embaràs d’elefanta. La legislatura, malauradament, sí; i tot indica que el resultat serà un monstre.

En qüestions que impliquen tantes persones com és l’ensenyament (sobretot si, a més, hi afegim els canvis demogràfics produïts a les Balears i les inèrcies culturals i lingüístiques provinents del franquisme), la millor manera de progressar i construir és mitjançant el consens, l’aportació de tots els implicats i les actuacions coherents sense contradiccions dels gestors polítics ni canvis bruscs a causa de les alternances. Precisament tot el que ha faltat durant, principalment, aquesta legislatura. Els missatges i actuacions aparentment contradictoris, la conflictivització de la qüestió lingüística, de l’ensenyament i de moltes altres qüestions són part essencial de l’estratègia que cerca destruir tot allò que ens fa singulars. Crear confusió i desconcert és molt més determinant que aconseguir imposar o no determinats decrets i ordes.

Durant aquesta legislatura s’haurà perdut molt del que s’havia guanyat els anys passats, quant a consolidació de determinats aspectes bàsics per a la construcció d’una societat cohesionada socialment i respectuosa amb els seus trets identitaris bàsics. Però no només això, sinó que s’haurà tudat una enorme quantitat de recursos materials i d’esforç dels docents i de l’Administració de la manera més contraproduent possible. I de tot aquest mal, probablement quantificable materialment en molts d’aspectes, ¿l’única responsabilitat és la responsabilitat política?

Com que tants de tres consellers de tres conselleries ha tengut aquest govern, i vistes les circumstàncies, no serà de més recordar aquella sentència del Llibre de Tres (anònim, encara que, sovint, atribuït a Anselm Turmeda): “Tres coses fan un mal rei: guerra cercar, forques d’argent plantar [símbol de tirania] i desfer allò que està ben fet”. Precisament tres actuacions en què ha destacat el president al capdavant del seu govern. Esperem que els ciutadans sàpiguen veure que allò que Turmeda diu d’un rei, també ho hem dir d’un president.

stats