La setmana passada, l’amic i col·lega Rafel Crespí, en la seva col·laboració setmanal del Diari de Balears (‘L’armari de la senyora’, 30/04/14), es referia al didàctic paral·lelisme que es pot establir entre les varietats formals de les llengües i el vestuari, i com la tria de la varietat i dels vestits adequats ha de tenir en compte les situacions en què els hem de fer servir.
És un paral·lelisme molt més encertat del que, en una primera ullada, podria semblar. Tant la variació lingüística com la de la vestimenta són molt més complexes que l’oposició entre varietat informal/formal i vestit vell/nou. La interessada simplificació a aquestes dues dicotomies duu els qui volen frenar l’ús social de la nostra llengua a ridiculitzar l’exemple i a afirmar que això vol dir que, en el nostre cas, el mallorquí (que entenen únicament com la varietat col·loquial del català que parlam a Mallorca) ha de quedar reclòs als àmbits sense prestigi i que en la resta de situacions s’ha d’usar el català (entès com la varietat de Catalunya; com si només n’hi hagués una i monolítica). Darrere aquesta oposició simplista, a més, hi cova l’oposició dolent/bo -que remet a significats absoluts i invariables- en lloc d’inadequat/adequat -que són valors relatius i variables.
Contràriament als qui volen veure les llengües (més ben dit: segons quines llengües) com un vestit, convé deixar clar que no ho són, sinó que són més aviat guarda-robes (com deia Rafel Crespí) amb tot el vestuari que els parlants tenen per al seu ús. I, segons la feina que facin i segons les oportunitats que hagin tengut, disposaran de més o manco peces per a triar. Hem dit que aquest paral·lelisme és més idoni que no sembla. No és una casualitat. Tant els vestits com les varietats de llengües que usam, els triam en consonància amb l’adequació a l’activitat que volem fer, els recursos que tenim, l’edat, la imatge que volem donar, els costums, les convencions socials... Encara que, de vegades, també en els dos casos, la tria pugui ser contrària a la convenció, perquè la volem trencar: per a manifestar-ne el rebuig, per sorprendre o per fer riure, per exemple. Però, en general, en les societats normals la tendència és ajustar-s’hi, a les convencions. Així com les professions -unes més que les altres- van lligades a determinades vestimentes i complements especials (granotes, bates, uniformes, vestidures, hàbits, corbates, cascs, gorres...), els professionals, quan fan la seva feina, usen també llenguatges d’especialitat i argots propis. De la mateixa manera, segons l’activitat que hem de fer ens vestim d’una manera o d’una altra (anar a la feina, a dormir, a fer esport, d’excursió, a un concert, a la platja...). ¿Una és bona i les altres dolentes? No. En principi totes són bones. La diferència és que unes maneres són més adequades per a segons quines situacions i unes altres per a d’altres. I, també, que en unes ens hi trobam més a gust que en altres. Ho diu un a qui costa tant posar-se corbata com emprar àdhuc o nogensmenys ; si no més.
Si qualcú veu més dignitat en la professió de metge, d’advocat, de mestre o de banquer que en la de pagès, de mecànic, de picapedrer o de cuiner, és possible que també consideri les vestimentes d’uns més dignes que les dels altres. Però, en aquest cas, el problema no és en els vestits ni en les professions, sinó en el cervell -o en l’educació i la ideologia- de qui ho veu d’aquesta manera.
Com l’anglès, el castellà i qualsevol altra llengua, el català dels mallorquins (com el dels parlants de qualsevol indret) no és una llengua d’un sol vestit, d’una sola varietat, sinó que és un guarda-robes ben assortit. El problema és que durant molt de temps ens n’havien pres la clau i només deixaven que ens vestíssim amb una muda, la d’estar per casa, o que, si volíem canviar de mudada, l’haguéssim de demanar manllevada o llogada del guarda-roba del castellà. I ara sembla que des del Govern volen que hi tornem. Com que sempre n’hi ha de disposats a empassar-se que la Mare de Déu nom Vanessa, volen fer-nos creure que només tenim un vestit (el col·loquial quotidià; o, si hem d’escoltar segons qui, el d’anar vestit a l’ample), perquè saben que n’hi haurà molt pocs que, si no és que volen fer riure, l’usaran fora del lloc en què és adequat. Així com ningú, o quasi ningú, es casa amb la roba de fer feina o entra a un restaurant amb el pijama, tampoc no és gaire habitual que un es posi la roba d’anar al despatx o de fer copes amb els amics pijos per a pujar al Massanella, anar a espolsar ametles o a carregar bales damunt un tractor. Bé, segur que en aquest darrer cas qualsevol lector me’n deu poder citar qualque molt honorable exemple.
