Si no vaig equivocat és a La història del món en deu capítols i mig, de Julian Barnes, que ens conten que dins l’Arca, entre les parelles d’animals que hi posà Noè, també hi havia una parella de corcs (és a dir, un corc i una corca ), que anaven, per golafreria o instint de supervivència, minant la nau que els salvava de morir negats. Sort que només va durar quaranta dies i quaranta nits, el diluvi, i no feren forat suficient perquè la nau naufragàs.
Els déus són fets a imatge dels homes (sovint en el sentit dels homes mascles) i no a l’inrevés. Per això, els custodis de l’ortodòxia religiosa solen ocupar-se que no els puguem tenim gens a prop, que no puguem interpretar els seus actes, que no en vegem imatges, que siguin incorporis o, fins i tot, que no pugui ser anomenats... Saben que, a distàncies curtes, podrien ser vists com a massa poc diferents dels humans i, com ells, farcits de contradiccions i incoherències. Una cosa semblant, al llarg de la història s’ha fet amb relació als reis, als papes, als líders polítics, als esportistes, als científics mediàtics... i als artistes i cantants: mostrar-los de lluny, encamellats damunt tarimes, guaitant per balcons o per revistes... sempre lluny de l’abast del contacte planer amb les persones, si no és dins els marges de l’escenificació controlada. Si no fos així, aquesta classe de mites no s’aguantarien: també són persones i el que els distingeix dels altres, allò que els fa mereixedors de la diferència, és tan poca cosa que, si no es magnifica, difícilment es pot justificar acceptar-los l’exercici del poder o un preu tan elevat.
Per això, precisament, no ens convé lligar cap ideal, tasca o projecte col·lectius, de forma exclusiva, a una sola persona (o a unes poques), perquè en qualsevol moment pot aparèixer la seva debilitat, pot fer el pas en fals, pot aparèixer la zona corcada. No hi ha res més injust i absurd que haver de renunciar a objectius col·lectius a causa de comportaments individuals.
No diré res de nou si afirm que la confessió de Pujol ha descol·locat molta de gent, sobretot entre els qui actuava de referent de polític comme il faut o -potser millor- com Déu mana. Fins i tot entre molts que no combregaven amb el seu projecte polític. La sacsejada ha esfondrat el qui segurament podríem qualificar com el millor polític d’alt nivell que hi ha hagut del període democràtic ençà. Formació àmplia, poliglotisme segur, discurs d’idees i pròxim, coneixement profund de tot el país, lúcid sempre, cultura envejable... Fa moltes voltes a la gran majoria.
De vegades quan claves, amb entusiasme, mossegada a una fruita resplendent et trobes amb la sorpresa que està ocupada per formigues, cucs o corcs, a pesar del bon aspecte que presentava.
Al marge de la valoració legal o moral que cadascú en vulgui o pugui fer, ens podem demanar què va dur Pujol a no regularitzar l’herència (si es tracta només d’això). El seu principal patrimoni no eren els diners. Era (i és) molt més: el que representava i el que ha fet. ¿Com ha pogut posar en risc durant tant de temps la seva obra per una misèria tan innecessària per a una persona com ell? Serà difícil saber-ho mai, què ha fet i per què. Potser ni ell en troba la resposta precisa. A mi em recorda aquell acudit -posat en boca d’Steve McQueen ( Els set magnífics, 1960) i que m’ha refrescat l’amic Antoni Alorda- d’un vaquer que anava cavalcant pel desert i que de sobte, en un moment que passa arran d’un cactus, s’hi tira damunt; quan li demanen per què ho ha fet, respon que en aquell instant li va semblar una bona idea.
És cert que la idea del catalanisme (amb tot el, perdó per la paraula, poliedrisme que presenta) ha perdut un gran actiu, ¿per la debilitat, la indecisió, la gasiveria, la cobdícia, el desencert o la inoportunitat? Però no tot el que hi ha fet, encara que la passió del moment pugui fer creure que sí, pot ser malbaratat, tudat. Hi ha molt d’aprofitable. Fins i tot aquest, de moment, lamentable final. Les idees no són mai només valorables pel comportament d’alguns dels qui les defensen, encara que aquests alguns en siguin els caps visibles. Si ara desqualificam definitivament el catalanisme i l’independentisme perquè un dels seus principals referents té corc, què no s’hauria de fer amb el centralisme i el nacionalisme espanyols.
Més que tirar sencers el moble o la fruita corcats, és millor fer com abans, quan en llevaven la part damnada i n’aprofitaven la resta.
