No hi ha dubte que, amb el pas dels anys, és àmpliament compartida l’obvietat que la llengua de les Balears (la pròpia: no és insignificant que l’anomenem espontàniament amb el gentilici de cada illa) és la mateixa que es parla a Catalunya i en altres indrets continentals. És evident que ho han facilitat l’escolarització, el coneixement de registres formals i el major contacte amb parlants d’altres llocs, ja sigui directament o a través dels mitjans de comunicació.
Però, així i tot, encara hi ha persones que a l’hora de donar l’opinió sobre aquesta qüestió ho neguen, a pesar que el seu comportament lingüístic sovint ho contradiu. Aquests dies m’hi he tornat a trobar.
No em referesc als qui per a designar-la habitualment usen el nom que la connecta amb cada una de les illes (mallorquí, menorquí...). Fer-ne aquest ús no implica negar-ne la unitat. Així, si qualcú ens demanàs a on surt aquest article, les respostes que podríem donar —referint-nos només a l’edició en paper— poden ser diverses (a la pàgina 44; a les pàgines d’Opinió; a l’ARA Balears; a un diari de les Illes; a la premsa). No n’hi ha cap d’igual, però no n’hi ha cap que no sigui certa. A l’hora de respondre triaríem la que pensam més adequada a la situació. Que un donàs una resposta o una altra, no seria motiu de discussió. Això mateix pot passar quan qualcú ens interroga sobre la nostra manera de parlar, les respostes poden ser també diverses (porrerenc; mallorquí; català; i, si voleu, una llengua romànica [o “romàntica”, si sou el president]), sense que cap d’aquestes respostes contradigui ni negui les altres. Ni la del president.
Em referia als qui explícitament afirmen que són llengües diferents. Als qui ho afirmen de bona fe, que no són tots. I és que, de vegades, quan tenim aferrada una idea, és difícil desferrar-nos-en, encara que disposem de prou evidències que en neguin l’encert. Els prejudicis són tan mals de desarrelar perquè “tendeixen a fortificar-se, car cada (aparent) confirmació dóna suport a l’opinió preconcebuda, les contradiccions, en canvi, passen gairebé sempre desapercebudes” (Georg Kemnitz: ‘Multilingüisme social’). Els humans perceben la realitat a partir d’esquemes i filtres del nostre cervell. Per això no percebem paral·leles (tot i que ho siguin) les línies horitzontals de la il·lustració que acompanya aquest article o, per això també, de vegades, no “veim” un objecte que cercam i que tenim davant els ulls. I no actuam d’acord amb la realitat, sinó amb la percepció que en tenim. Villatoro, al seu darrer llibre, explica com, durant el 36, al poble de Castro un vespre es varen retirar alhora els republicans que el defensaven i els franquistes que l’atacaven perquè cada bàndol pensava que els enemics eren més forts que ells, i l’endemà matí el poble estava desert (Vicenç Villatoro: ‘L’home que se’n va’).
És clar que els prejudicis són més mals d’eradicar si les persones amb ascendència social es dediquen a alimentar-los. I, sense cap dubte, hi ha persones que concedeixen més credibilitat al que segons qui diu que a la seva pròpia experiència. Com aquell que anava pel carrer i de cop va topar un conegut que feia molt de temps que no havia vist: “¡Jas, i ets viu! ¡En Miquel m’havia dit que t’havies mort!”. I l’altre li va contestar: “¡Idò, no! Ja ho veus. Encara som viu”. “No ho sé jo —va dir el primer—. No n’estiguis tan segur. Em fii més de la paraula d’en Miquel que de la teva”.
Són comportaments que es mouen entre la comoditat que significa no haver de refer esquemes i la por. Uns comportaments dels quals uns altres en saben treure benefici. Conten que, fa temps, a un poble de Mallorca un missatge va anar a votar amb el seu senyor, que li havia preparat la papereta. Quan sortien del col·legi electoral, el missatge li va dir. “¿Que em podria dir què he votat? Només és per saber-ho”. I el senyor li va contestar: “¡Calla, beneit! ¿Que no saps que el vot és secret?”. I sembla que, molt sovint, i passat tant de temps, en moltes de coses encara n’hi ha que van així pel món.
Per ventura, en aquest article, he abusat un poc de l’anècdota i de l’acudit, però crec que davant un tema com el d’avui convé que ens el mirem amb una certa fatalitat i sentit de l’humor. I també, amb sentit de l’humor, és una bona manera de començar l’any. I amb aquest punt de vista, amic lector, si has estat capaç d’arribar fins aquí, hi devem coincidir. Molts d’anys.
