La majoria de persones que han fet de l’assistència sanitària la seva professió són d’admirar. No sols per l’objectiu vocacional que els ha d’haver impulsat a triar aquesta feina, sinó també per l’esforç quotidià que els exigeix dur-la a terme. En el títol, i en bona part de l’article, es fa referència als metges però el que hi dic ho faria extensible, amb els matisos específics que calgui, a tots els professionals d’aquest àmbit.
Una de les implicacions d’aquestes professions són les selectives exigències de formació inicial. Les notes que han d’acreditar per a accedir als estudis són molt elevades i, en el cas concret dels metges, la carrera és de sis cursos, més un de preparació de les proves del MIR i quatre més d’especialització (onze anys en els millors casos, per tant); una llarga preparació que no sol tenir un reflex proporcional en els salaris en relació amb altres professionals. La formació continuada –també en moltes altres professions– és cada cop més indispensable al llarg de tota la vida laboral.
Cal tenir en compte igualment altres factors que els exigeixen una despesa important d’energia suplementària respecte d’altres professions: les il·lògiques guàrdies de 24 hores (il·lògiques perquè poc tenen a veure amb el que és una guàrdia en altres contextos), que no recomanarien a ningú; o la tensió que suposa una feina en què els errors poden tenir conseqüències fatals, per als pacients i per a ells, i que solen haver de dur a terme amb presses; o la pèrdua de consideració social dels qui exerceixen aquesta professió per part de determinats sectors, que es manifesta amb comportaments de protesta i d’intolerància cap a ells i que, fins i tot, en alguns casos arriben a violència física. En podríem esmentar d’altres, de circumstàncies que fan d’admirar la tria d’aquesta feina, que només es pot dur endavant de manera satisfactòria, per als especialistes i per als seus pacients, si hi ha un fonament personal altament vocacional. No és l’únic cas, evidentment.
D’altra banda, la tecnificació en l’activitat sanitària empeny progressivament cap a una deshumanització en el tracte entre el professional i el pacient i, això, fa destacar positivament l’actitud d’aquells que ho perceben i n’intenten contrarestar els efectes negatius.
Per tot això, és desagradable veure que des d’algunes plataformes i organitzacions vinculades directament, o no, amb el sector sanitari es presenti oposició poc racional contra la incorporació de l’exigència –plena, a més, de garanties i excepcions– del coneixement de català per a treballar en la sanitat pública de les Illes Balears. Es tracta d’una línia d’actuació que, en comptes d’impulsar la millora global de l’atenció sanitària, se centra en la defensa corporativista dels interessos d’una part dels aspirants a obtenir-hi una plaça.
La necessitat que els professionals de la sanitat coneguin el català no es basa només en el fet que hi pugui haver o no “pagesos vells que no es defensin en castellà en anar al metge”, com s’ha dit, sinó que hi hagi persones que, per la raó que sigui (en podríem esmentar moltes), no puguin ser ateses en la llengua pròpia de la comunitat en què viuen. Estam arreglats, si la bilingüització de la majoria dels illencs ha de servir perquè uns altres puguin mantenir-se monolingües indefinidament: els qui més hi aporten són els qui hi perden. Es tractaria d’una bilingüització assimilacionista, pròpia de les planificacions per a la dissolució de comunitats lingüístiques.
En la sanitat pública, el centre d’interès són els ciutadans i és cap a la millora de la qualitat en la seva atenció que s’ha d’avançar. La llengua, com es reconeix en fòrums mèdics internacionals, és un dels factors clau en aquesta atenció.
La preparació acadèmica i intel·lectual, fins i tot plurilingüe, de les persones titulades en disciplines sanitàries garanteix que la incorporació del coneixement d’una nova llengua no sigui gaire obstacle, si no és una barrera ideològica.
En defensa dels metges, es titula l’article i aquesta és la intenció amb què s’ha escrit. Crec que els qui s’oposen a la nova normativa no actuen en defensa de les professions mèdiques, sinó que ajuden a degradar la percepció social de quina és la pretensió dels qui les exerceixen. És una llàstima que aquesta sigui la imatge que es projecta, perquè són molts els professionals sanitaris que veuen l’estreta relació que hi ha entre la qualitat de l’atenció i l’adequació lingüística i que ho manifesten amb la seva pràctica quotidiana.
