Divendres passat, tornant -a laudates - de l'acte acadèmic, reivindicatiu i lúdic que va tenir lloc a Porreres, per a evitar que el nostre conductor -que frega la tercera edat i ja s'ha desacostumat de vetlar- s'adormís, a part d'obrir les finestres del cotxe, vàrem començar a cantar cançons d'aquestes que solen emergir de les zones obscures de la memòria en circumstàncies semblants. I, entre tantes, va reaparèixer aquella de "perdona a tu pueblo, señor... no estés eternamente enojado...". Algú dels presents reconegué que fins que ja començava a ser granat no va descobrir que era "enojado" i no "mojado", encara que seria preferible aquesta darrera possibilitat. Tots concloguérem -potser influïts pel moment que vivim- que, realment, era molt dur, i desafortunat, dependre d'un déu que estigui sempre emprenyat. Eternament , és molt de temps d'emprenyament, més que un dia sense pa (el màxim, segons la cultura popular, que una persona arriba a copsar). Però cosa deu passar, perquè, tal com funcionam els humans, hi ha prou motius per a pensar que o bé rebem el càstig d'un déu sempre amb un humor de mil dimonis, o bé hem sortit tan torts i tan sobrats que n'hi ha més que suficient per a tenir tothora emprenyat aquell (o aquella) que ens volgué crear drets i justs.
A la nostra Conselleria d'Educació -qui sap si, fins i tot, al Govern en general- hi deu haver qualcú amb complexos divins que emula aquesta versió del déu emprenyat, perquè el comportament i les decisions que es prenen no poden sortir més que de ments (o d'altres parts del cos) irritades i amb voluntat exterminadora, poc concordants amb el comportament democràtic. No és bo entendre la democràcia com la imposició dels suposats desitjos de la majoria per a anul·lar les minories, sinó com un sistema en què puguin aparellar-se les voluntats de majories i minories. Hem escrit suposats desitjos de la majoria , perquè entre els arguments que donen per a imposar el TIL, hi ha el dels vots aconseguits en les darreres eleccions, i veient les reaccions que han tengut des de les mateixes files del partit (batles i regidors que s'hi han manifestat en contra) o altres col·lectius que tradicionalment els eren propers, i les tries dels pares quan els han donat l'opció d'escollir el model (o els hi han obligats), potser començaria a ser hora que recalculassin quants són els qui realment volen desmuntar el model escolar fins ara vigent i substituir-lo per un altre que no és gaire més que un bunyol, en el mal sentit de la paraula.
Crec que no és difícil suposar que l'Executiu vol el xoc amb el col·lectiu docent. Deu confiar que la capacitat de resistència dels mestres sigui menor que la seva -hi ha indicis i experiències que ho corroboren, però confii que s'equivoquin- i que el desenllaç a favor seu d'aquest enfrontament pot, com qualsevol dret de conquista, aplanar-los moltíssim el camí per a futures intervencions tan injustificades com aquesta. Per això menteixen sobre els efectes del model escolar vigent i del que volen imposar, sobre les actuacions dels inspectors educatius, sobre els suports socials que tenen... no escolten les peticions dels afectats ni els consells dels especialistes i amenacen i reprimeixen (tant els equips directius dels centres escolars com els docents en general o el Consell Consultiu). Sembla que enyoren aquella orde dels temps grisos, el ¡Disuélvanse! , per a poder aplicar a tots els col·lectius i individus que no tenen fe cega amb les seves demostrades incapacitats. Unes incapacitats que pretenen amagar darrere la prepotència i l'abús de poder. No confien que, més enllà dels ignorants o dels fanàtics, puguin convèncer sobre les bondats del seu projecte, perquè no en té, de bondats; per tant la sortida és vèncer, esclafar els oponents. Aquesta és l'única opció que semblen veure.
Qualsevol govern preocupat per la societat que regeix, en una situació com l'actual (després de retirar les sancions als directors menorquins), optaria per reciclar el TIL (dins un contenidor blau), mantenir el model que fins ara s'ha aplicat, cercar millorar-lo amb la participació dels docents, dels pares i dels especialistes i avançar mitjançant l'acord i el consens. La manera més raonable, en el camp educatiu i en molts d'altres.
Potser convé tenir present que, entre tots (docents i societat en general), hem d'evitar el retorn del monoteisme polític (en el religiós, que cadascú faci el que vulgui o pugui). La democràcia s'avé amb el politeisme (no debades la inventaren els grecs), per això les irracionalitats que vol cometre un ésser eternament irritat poden ser evitades o, com a mínim, compensades per les intervencions d'altres de més relaxats i raonables.
