Encara que, de ben segur, als ulls de la inefable portaveu d'Educació del PP al Parlament el seu autor suspendria el nivell B1 de català, no em vull privar de fer esment d'un fragment d'un text de 1492, conservat a l'Arxiu del Regne de Mallorca, que la doctora, i amiga, Maria Barceló em va fer conèixer. Un text que, si per la forma no ho sembla, pel contingut podria passar per actual. Diu així: "Com en lo regne de Mallorca no hage lops salvatges qui devoren lo bestiar, han·i emperò de domèstichs ço és hòmens que no menys mal fan que los lops verteders... (ARM, AH 684, f. 92). I, amb la distància que les metàfores sempre demanen, és temptador veure el paral·lelisme d'aquests llops humans mallorquins -amb un peu a l'època medieval i l'altre a la moderna- amb els nostres governants d'ara, que, en unes Illes encara sense llops salvatges, hi fan el mateix naufraig, el mateix mal, en la convivència i beneficis socials.
Després d'aquest curs, hi haurem perdut tant que serà molt costós reconstruir un sistema educatiu adequat a la nostra realitat. Són molts els especialistes, i qualssevol altres persones amb sentit comú, que ho denuncien. Mentrestant la consellera deia -li devien haver donat per escrit- que divendres passat seria un dia normal. És al·lucinant que un començament de curs com el d'enguany pugui ser considerat normal per la -en els papers-, després del president, màxima responsable de l'ensenyament perquè, si realment ho creu, ja ens podem imaginar quin model de dies normals aquesta gent té dins el cervell (conflicte, malestar de tota la comunitat escolar, desconcert, oposició unànime de tots els sectors afectats pel sistema educatiu...). ¿Aquesta és la normalitat en què fan comptes fer-nos viure?
L'habitual simplificació del discurs que fa aquesta gent -excepte quan han d'explicar el sou de Bárcenas- l'han duita en aquesta ocasió tan a l'extrem de la manipulació i la mentida que ha perdut l'eficàcia. Segons ells, tots els mestres són radicals catalanistes i doctrinaris, només miren pels seus interessos, amb els seus decrets tothom aprendrà castellà, català i anglès, la immersió és la responsable del fracàs escolar... No han tengut en compte que la gent coneix mestres i saben què fan, que també són pares, que es preocupen pels alumnes i pel funcionament de l'escola, que són moltes les persones que han estudiat català i en català i n'han sortit vius, que les retallades i la reducció de personal afecten la qualitat educativa...
Més que mai, en aquesta ocasió es pot veure que la protesta dels docents no és ni corporativa ni pels salaris (tot i que a la Conselleria, precisament, s'han pensat poder-los comprar per aquí: aquestes són les coses que els deixarien negociar). Els mestres, i totes les organitzacions i persones que els fan costat (amb més o menys compromís, amb més o menys intensitat, de maneres diferents) convergeixen, en aquesta ocasió, en el rebuig d'una aberració i en el suport d'una escola amb cara i ulls. I no es tracta sols de la defensa d'un model lingüístic escolar, ni tan sols d'un model d'escola, sinó que, com més avancen els esdeveniments, més es demostra que es tracta de la defensa d'un model de societat. I, per això, hi arrisquen sou i tranquil·litat, hi inverteixen temps lliure... Saben que s'hi juguen la dignitat, no sols la seva, sinó la de l'Escola (en majúscula) i la de la democràcia. Saben que és l'hora de reaccionar contra la degradació de la política que encapçalen determinats polítics. Tots aquests docents, i els qui els acompanyen, mostren el valor de refusar les postures còmodes i segures i elegir el risc de la defensa de la complexitat, la raó i la igualtat.
L'escola no és un objecte estrany que orbita perduda per l'estratosfera, sinó que està inserida dins una societat concreta, amb unes limitacions, unes necessitats, uns avantatges i uns condicionants concrets, que s'han de tenir en compte a l'hora d'intervenir-hi. Sols les ments planes o obsedides poden planificar un model lingüístic de l'escola en el buit. Afortunadament, gran part de la col·lectivitat escolar mostra tenir més sentit comú i més compromís amb el conjunt de la societat que els governants que ens toca patir.
Del que no hi ha dubte és que, aquest començament de curs, també ens ha mostrat que, a més de ser el color de l'esperança, el verd també ho és del compromís contra la destrossa que fan aquests llops domèstics que tots, malauradament, ja coneixem.
