OPINIÓ

Jo diria que sí

Jo diria que sí. És a dir, si l’1-O pogués votar, faria la creu a l’opció “sí/òc”. Fins no fa gaire, si hagués hagut d’explicar-ne el motiu principal hauria dit que la independència de qualsevol nació li dóna més possibilitats de mantenir-se com a tal de manera consistent. Però, darrerament, crec que el motiu que pesaria més seria la voluntat de trencar la dependència d’un estat que és capaç de dotar-se d’uns governants com els que patim. I, a més, amb les expectatives d’una alternativa –si no canvien molt les circumstàncies– cada cop més clònica i més acomplexada i incapaç d’oferir un projecte d’estat diferent.

Vivim una experiència que ens mostra de manera diàfana que poder i autoritat no són propietats indissociables i que, de vegades, qui té el poder està mancat absolutament d’autoritat. El poder corromp els qui són corruptibles. El poder facilita que aflori el totalitarisme dels qui volen amagar que són totalitaris. El poder idiotitza i ofusca els qui creuen que pel fet de tenir-lo es doten d’autoritat. El govern espanyol és un bon exemple d’aquestes tres afirmacions, i del fet que no són, entre elles, excloents. El govern actual té poder –i tant, que en té– però evidencia de manera progressiva, davant tots aquells que no accepten les clucales, que no té autoritat, que només li resta poder.

Amenaça governants, diputats, batles, empresaris, funcionaris, ciutadans voluntaris amb presó, inhabilitacions, multes... i acusa Puigdemont de pressionar els alcaldes. Nega la representativitat dels manifestants que, any rere any, surten al carrer l’11 de setembre i que fan multituds molt més nombroses de les que ells mai no han estat capaços d’aplegar en les seves convocatòries. Parlen de manipulació dels mitjans públics catalans mentre prohibeixen publicitats, tanquen webs i amenacen responsables de mitjans de comunicació. Qualifiquen d’antidemòcrates i totalitaris els qui organitzen un referèndum, i ells encalcen urnes i paperetes, adverteixen carters, envolten impremtes i prohibeixen actes públics. ¿Són conscients de la hipòcrita contradicció? Vicenç Villatoro, en l’article de dimecres, ho posava en dubte. Les seves amenaces, el dret de fer-les, les tenen tan interioritzades que no les perceben com a violència. No estic segur que entre els capdavanters de les envestides sigui així, però segur que ho és per a bona part dels ciutadans que hi combreguen. I amb aquestes condicions és impossible concertar res.

No sé què passarà d’ara endavant. Però, passi el que passi, la derrota de l’estat espanyol, en el camp de la credibilitat democràtica i de la qualitat política dels seus dirigents, és clara davant molts d’ulls, d’aquí i de fora. I, mentrestant, Catalunya com a subjecte polític ha aconseguit un ressò internacional molt positiu, i bona part dels seus polítics han demostrat un valor, una preparació i una capacitat de gestió i de connexió amb la seva gent admirables. I aquesta gent, un seny a prova de qualsevol provocació. En situacions d’atacs tan grollers que fàcilment poden arrossegar a la crispació i a la ràbia han respost –ells i els seus polítics amb ells– amb accions en positiu, integradores, festives, iròniques, enginyoses... Armes d’atracció massiva enfront de tants de comportaments intimidatoris i ridículs. L’autoritat que dona la raó i el convenciment, d’una banda, i l’amenaça del poder, de l’altra. ¿Què podran fer, si han d’encausar un govern complet, la majoria de diputats del Parlament, més de 700 batles i, amb els voluntaris, prop de 60.000 persones? No ho sé. ¿Venceran? Ja ho veurem. ¿Convenceran? Mai.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria un poema de M. Martí i Pol: Aquesta remor que se sent no és de pluja. / Ja fa molt de temps que no plou. / S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula / pels carrers i les cases. / Aquesta remor que se sent no és de vent./ Han prohibit el vent perquè no s’alci / la pols que hi ha pertot / i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable. / Aquesta remor que se sent no és de paraules. / Han prohibit les paraules perquè / no posin en perill / la fràgil immobilitat de l’aire. / Aquesta remor que se sent no és de pensaments./ Han estat prohibits perquè no engendrin / la necessitat de parlar / i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. / I, tanmateix, la remor persisteix.

No es pot expressar millor aquest pensament. ¿Per què m’ha vingut a la memòria? Potser perquè, desgraciadament, torna a ser vigent. Prohibeixen, però la remor persisteix amb més força que mai. Per tot això, i no he dit res de nou, jo votaria que sí.

Etiquetes