OPINIÓ
Opinió 11/03/2016

Entre escèptiques i ioguis

3 min

Les llengües evolucionen. De manera imperceptible en el dia a dia; de vegades fins i tot de generació en generació. Ja ho deia Dante a 'De vulgari eloquentia' i ho comparava amb els canvis que es produeixen en les persones. Els companys d’infantesa que veim regularment canvien sense que ens n’adonem gaire. Però, quan hem estat molt de temps a veure’n qualcun i el tornam a trobar, és un cop fort veure com s’ha envellit. I s’hi ha tingut cap denou el canvi encara sol ser més marcat.

L’evolució (progrés, degradació, canvi...) d’una llengua sol accelerar-se quan la societat que l’acull experimenta sacsejades que impliquin canvis bruscs (en l’activitat econòmica, les relacions socials, l’autogovern, la demografia...). En el cas dels territoris de llengua catalana no hi ha dubte que hi ha hagut factors d’aquesta classe que ajuden a entendre molts canvis lingüístics. N’hi ha que són paral·lels als que s’han produït a altres llengües de l’entorn. D’altres, però, només es poden explicar per la subordinació del català a les llengües oficials dels estats en què estan incloses les diferents parts del nostre territori lingüístic.

Els canvis que es produeixen en la manera de parlar d’una persona poden no transcendir a gaire més parlants (és a dir, ningú més o pocs més se’ls fan seus i els incorporen a la seva manera de parlar) i ser efímers. Aquests dies m’ha arribat per la xarxa la foto d’un cartell d’una empresa que diu, en castellà, que es dedica a la neteja de fosses “escèptiques”; suposam que serà un exemple d’innovació eventual. També aquests dies, el xat de la reina Letícia amb López Madrid haurà estat una font de difusió de l’expressió 'compi yogui'. I és que, de vegades, les innovacions són adoptades per altres i, amb el temps, esdevenen formes generals. Qualcú degué capgirar per primera vegada la “b” i la “l” de la forma llatina 'oblitare' (oblidar) i avui dia 'olvidar' és la norma en castellà (en oposició als resultats del nostre 'oblidar' o del francès 'oublier'). Qui, i quan, degué ser que va deixar de dir “o” a la primera vocal de comú i va passar a dir “u”? ¿Qui va ser el primer que es va menjar la “a” de la paraula 'ametla'? O, què va fer “l” la “r” d’'arlot', que ens ha donat l’actual 'al·lot'. En qualque moment degué passar i, aquests canvis, s’han estès territorialment fins a convertir-se en les formes habituals de dir d’una part dels parlants de llengua catalana. Cal dir que és possible que un determinat canvi aflori en determinats punts alhora.

Una vegada que s’han consolidat determinats canvis en grups humans, poden influir sobre altres. Una font dels canvis lingüístics és la interferència de formes diferents de parlar d’altres grups humans amb què estam en contacte. Els altres grups poden estar formats per parlants d’altres varietats de la mateixa llengua o per parlants d’altres llengües.

En les comunitats “normals” els parlants no solen tenir prevencions a l’ús de formes d’altres varietats de la mateixa llengua, ho consideren com a alternatives d’una mateixa manera de dir, com un enriquiment de les seves possibilitats expressives. En canvi solen oferir resistència a la incorporació de formes d’altres llengües, sobretot si no aporten res nou, sinó que simplement substitueixen formes pròpies, reals o potencials. Les primeres no posen en perill el manteniment del sistema propi; en canvi, les segones sí. En el suara esmentat xat reial hi podem trobar, com a exemple, uns innecessaris i pretensiosos 'merde' i 'miss you'!!

Però sovint això no és així quan es tracta de comunitats en què la seva llengua ha patit (o pateix encara) marginació en els àmbits oficials i de prestigi social. En aquests casos, pot haver-hi parlants que no presentin gaire resistència a acceptar formes resultat de la interferència d’altres llengües i, en canvi, presentin un fort rebuig a acceptar formes noves procedents d’altres varietats territorials de la mateixa llengua o de registres formals, fins i tot quan hagin pogut ser habituals en el seu territori. En el cas del català en podem trobar molts exemples. Tots coneixem mallorquins a qui produeix urticària sentir usar gat per moix i en canvi parlen de 'patos' per 'ànneres' o de 'cordero' per 'xot', amb una tranquil·litat pètria. Això mateix si senten qualque infant que diu sóc en lloc de som. I no s’immuten davant un 'transcurreix' per 'transcorr' o si en comptes de 'girar l’esquena', 'donen l’espatla', o si en lloc de 'ser al bany' hi 'estan'.

Són coses que demostren, no els problemes d’una llengua, sinó, en qualsevol cas, els problemes dels membres de la comunitat lingüística en què es produeixen aquests fets.

stats