Opinió 18/10/2013

Els europeus i les llengües

i
Joan Melià
3 min

Començ a escriure aquest article amb la confortant satisfacció de fer part de la majoria. De la majoria silenciosa que aquest cap de setmana no s'ha manifestat ni per la raça, ni a favor del TIL, ni per la nostàlgia d'una Espanya arnada, prepotent i perillosa. Per tant, som part de la gran majoria que deu estar contra el que promouen els convocants d'aquestes eixides.

Aprofit, així, aquest confort, per a revisitar el darrer informe del Consell d'Europa sobre el poliglotisme dels europeus (Europeans and their Languages, 2012), que no fa gaire, amb motiu del Dia Europeu de les Llengües (celebrat des del 2001, cada 26 de setembre), va ser objecte de referències a la premsa.

En primer lloc, hi podem trobar que els estats amb més ciutadans que -a part de poder comunicar-se en la llengua "materna"- poden mantenir una conversa en, com a mínim, una altra són Luxemburg (98%), Letònia (95%), Holanda (94%), Malta (93%), Eslovènia i Lituània (92%), Suècia (91%)... A l'altre extrem, on més pocs poliglotes hi ha és a Hongria (35%), Itàlia (38%), Regne Unit i Portugal (39%), Irlanda (40%), Espanya (46%)... És a dir que on hi ha més poliglotes és en les comunitats lingüístiques petites o mitjanes. En canvi, els monolingües abunden en les comunitats lingüístiques demogràficament extenses, excepte els hongaresos (d'altra banda, els irlandesos, a l'engròs, ja s'han de considerar part de la comunitat anglòfona). En la part baixa també hi ha els polonesos (50%) i els francesos (51%). L'excepció en el comportament de les grans comunitats són els austríacs (78%) i els alemanys (66%), que fan part de la comunitat lingüística més extensa dins la UE. Les causes d'aquestes diferències es relacionen amb factors diversos (grau de contacte amb altres llengües, de necessitat, d'oportunitat, de percepció d'autosuficiència lingüística...), que ara no tenim espai per a analitzar.

Sobre el poliglotisme espanyol hi ha algunes coses a dir. Dins el 46% que, com a mínim, sabem parlar -a més de la "materna"- una altra llengua hi som tots els qui vivim en territoris de llengua catalana, basca o galaicoportuguesa i que la sabem, perquè és la nostra primera llengua o perquè l'hem apresa: el 27% dels súbdits espanyols (només tenint en compte els residents en territoris en què són oficials). Si restam aquest percentatge del 46%, resulta que cau fins al 19% el nombre de poliglotes espanyols (entre els quals hi ha els estrangers de llengua no castellana que l'han apresa i Ana Botella, of course ). En canvi a la part dels inexistents Països Catalans en què el català és oficial, els ciutadans que com a mínim sabem dues llengües superam el 70%.

Pel que fa al domini de tres o més llengües (inclosa la materna), podem veure que els que tenen més trilingües són Luxemburg (84%), Holanda (77%), Eslovènia (67%), Malta (59%), Dinamarca (58%), Letònia (54%), Lituània i Estònia (52%)... i, a la coa, Hongria i Portugal (13%), Regne Unit (14%), Grècia (15%), Irlanda i Espanya (18%), Bulgària i França (19%); unes dades que, en general, confirmen el lligam entre les dimensions de la comunitat lingüística i el poliglotisme dels seus membres.

Si miram on més extens és el coneixement de l'anglès com a llengua estrangera, l'ordre s'altera. On més n'hi ha que saben anglès és a Holanda (90%), Malta (89%), Suècia i Dinamarca (86%), Àustria i Xipre (73%), Finlàndia (70%)... i, a la coa, Hongria (20%), Espanya (22%), Bulgària (25%), Eslovàquia (26%), Portugal i Txèquia (27%)... Els que tenen més anglòfons són estats amb llengües demogràficament petites o mitjanes. Els que en tenen més pocs, estats amb llengües molt esteses i, també, amb llengües petites o mitjanes que els han imposat una altra llengua (el rus, per exemple) a causa de subordinacions polítiques recents.

A més d'això, a l'hora de parlar del TIL cal tenir en compte que en aquests estats en què està més estès l'anglès, els ciutadans, a l'escola, majoritàriament només l'han tingut com a assignatura. Millors recursos i condicions per a la docència de l'anglès, actituds més obertes a la diversitat lingüística i un entorn en què el contacte social quotidià amb l'anglès és més fàcil, expliquen els resultats. Enlloc no els han agredit amb res semblant al TIL, i en tots la "petita" llengua pròpia és el vehicle de l'ensenyament obligatori.

El TIL és tan aberrant que difícilment, si no són enganats, pot tenir compradors. Si encara queden pares que no saben, en aquest assumpte, qui creure, poden fer una prova: demanar-se a qui confiarien la custòdia dels fills durant un dia, ¿al seu mestre o al president del Govern i la consellera? La resposta assenyalarà qui li inspira més confiança.

stats