He de confessar que som partidari dels privilegis reials. Uns privilegis que s’han d’estendre als seus familiars directes, que són -com a mínim- l’esposa i els fills (mascles i femelles) amb els respectius cònjuges i fills. Rei, no ho pot ser tothom. Per això, ser-ho, ha de comportar privilegis; que, d’obligacions, ja en tenen prou, ell i tota la família.
És mal d’entendre que la Casa Reial accepti que es fixi un sou al rei, al príncep hereu, a la reina i a l’esposa de l’hereu. No em digueu que no sembli denigrant per al monarca que, per exemple, molts de jugadors de futbol tenguin un sou més elevat que el seu o que hi hagi 125 simples banquers que cobrin més que el triple que ell o que la seva nora tengui un sou més baix que si continuàs presentant telediaris. Fins i tot hi deu haver imitadors dels membres de la família reial que cobren més que els originals. Així mateix, tenir un sou els fa assalariats dels seus súbdits. I, d’aquesta manera, amb les facilitats que la nova legislació laboral dóna per als acomiadaments podria passar que quedassin sense feina ni subsidi quan menys s’ho esperin.
D’altra banda, no comprenc com n’hi ha que perden el temps intentant esbrinar el patrimoni del Rei. Tothom sap que tot el regne li pertany: aquest és el seu patrimoni (a part de més béns que pugui tenir custodiats a altres reialmes i repúbliques).
¿Per què n’hi ha que li retreuen si té o deixa de tenir amants? ¿I que no en tenen molts de súbdits (i de súbdites)? I els qui no en tenen en voldrien tenir. L’hauríem de considerar un altre cas de contraproduent contenció, al costat del dret de cuixa que s’arrogaven no sols els reis, sinó altres senyors de categoria inferior.
No pot ser que un Rei no pugui exercir lliurement la virtut de la clemència reial i atorgar indults i amnisties a qui vulgui perdonar qualsevol acció que vulgarment sigui considerada delicte o falta, si el seu instint -superior a jutges i tribunals- li ho aconsella. I més si, veient què passa aquests dies, tenim en compte que jutjar determinats presumptes delictes econòmics genera molta més despesa pública (policies, jutges, fiscals...) que el total de l’estafa. Si un simple capellà pot commutar les penes que s’haurien de purgar en el més enllà, què no hauria de poder fer el Rei amb les penes terrenals. Un Rei ha de ser més que un jutge, un policia i un porter de discoteca junts.
Un Rei com mana ofereix, si vol, la mà de sa filla a qui li proporciona una barca terra-mar (com va fer el rei d’“En Joanet i sa barca que caminava per terra i per mar”), en canvi al d’Espanya li haurien criticat que, vist que un grup d’empresaris el varen obsequiar amb un iot (un regal molt semblant encara que no amb les mateixes prestacions), hagués compromès la mà de les infantes als fills d’aquests empresaris; i, com s’ha demostrat, no li hauria pogut anat molt pitjor que amb els gendres reals. O pot fer la mateixa oferta a qui li planti un castell dins mar amb un caminal per arribar-hi a peu pla (“En Joanet fii de viuda”), com, més o menys, pretenia fer l’expresident Matas amb l’Òpera calatravina i, en canvi, el Rei no sols no el recompensa, sinó que ha de veure com du camí d’anar a presó (o no). O, fins i tot, establir un premi pel qui sigui més gran mentider (“En Joanet i els set missatges”), encara que avui seria molt difícil poder triar-lo, hi ha massa competència entre el personal que ens governa i algun dels seus familiars (la societat Grimalt-Guiscafrè podria posar-vos molts més exemples d’ortodòxies reials). I és que un Rei només és en plenitud si pot fer les coses que vulgui sense haver de dar explicacions a ningú.
Els súbdits sempre hem de poder tenir com a últim recurs el favor reial. El Rei ha de premiar i castigar sense convocatòria prèvia, tant per una acció transcendent com per qualsevol nimietat. Ha de poder llevar a qui més té i donar als desvalguts. Si no, ¿quin sentit té ser Rei o tenir-ne?
Amb tot el que ara s’exigeix al Rei i companyia, ens arriscam que se’n vagin i ens quedem sense. No conec ningú de seny, llevat d’en Lluís Gavaldà, que hagi fet pública la seva intenció de ser-ho. Si tenim Rei ha de tenir tracte reial, amb totes les conseqüències (no pot ser un rei, en minúscula).
És debades voler racionalitzar un sistema que parteix d’una institució, avui, tan poc racional com la monàrquica. ¿No és pitjor que rentar el cap a l’ase? I no vull amagar que hi ha possibles presidents de república que em fan més por que el rei.
