OPINIÓ
Portada 03/07/2015

El poder de la gent

3 min

El resultat de les passades eleccions va satisfer moltes de les persones que valoren la societat i la identitat d’aquestes illes. Era una altra oportunitat a l’esperança. A més, ens estalviava el neguit d’esperar cap a on es tombaria la frontissa. I un altre plus: el PP més aznarista i més rabiós contra el català obtenia els pitjors resultats de la història. Aquesta no era l’única causa del desastre del PP, però ningú amb dos dits de front dubta que hi va contribuir clarament. És una mostra que, tot i el menfotisme d’una part de la població sobre la salut social de la llengua, encara hi ha capacitat de reacció davant tanta virulència.

Ara bé, a pesar que durant la legislatura la resposta social als atacs del Govern ha estat potent, les opcions polítiques que, tradicionalment, feien tema central la defensa de la llengua, durant la campanya pràcticament no s’hi referiren. “Ja se sap, que la defensam”, venien a dir, si els ho comentaves. I la veritat és que han assolit els millors resultats. No sembla que hagin perdut els vots que solien atreure per la claredat en la defensa del català. Confiam que serà evident, en la gestió, aquesta preocupació que sabem que tenen. Si no fos així, els mals, en el camp lingüístic, serien irreparables.

Ara, passats certs moments d’inquietud per les negociacions, la il·lusió i la confiança en els nous governants continuen (gairebé) intactes. Així i tot, hi ha decisions desconcertants, vistes des de fora. D’una banda, l’aparent marginalitat de Cultura en el nou organigrama. I, de rebot, de Política Lingüística. És evident que això no és determinant de la importància efectiva que tendrà en el nou Govern. Però el missatge que es dóna amb la distribució i la denominació de les àrees és part de l’actuació política, perquè ja té efectes en la percepció social dels rols que han de tenir. I això, de moment i a parer nostre, no és, com a mínim, gaire encertat.

D’altra banda, determinades decisions que afecten l’activitat dels polítics no ajudaran a revalorar aquesta professió. La millor qualitat del polític no és que cobri poc. Ha d’estar preparat, ser eficient, previsor, honrat, capaç de defensar els interessos del gruix dels ciutadans... La plaga de corrupció és un dels principals factors que han determinat la caiguda en picat dels polítics. Però també la ineficiència per a resoldre els problemes reals dels ciutadans. I això no es compondrà amb la rebaixa de sous o amb renúncies al cotxe oficial. No convé perdre de vista que ocupacions amb molt menys desgast, esforç i responsabilitat estan més ben pagades i considerades. Necessitam que, a la política, s’hi dediquin els millors. Perquè això passi ha de ser una professió atractiva per als qui volen desenvolupar-la amb honradesa i eficàcia. I no ho serà si pel fet de dedicar-t’hi ets considerat presumpte corrupte i dificultes l’activitat de familiars teus, sobretot si aquesta té contacte amb les institucions públiques. Els polítics han de cobrar sous adequats a les seves responsabilitats i persones pròximes a ells –com els familiars, per exemple–, tot i que no han de tenir privilegis “per ser-ho”, han de tenir,“a pesar de ser-ho”, els mateixos drets que els altres. La intoxicació massa sovint és obra dels mateixos polítics que utilitzen les acusacions, de vegades sense fonament, com a armes de desgast. La distinció entre les coses ben fetes i les mal fetes hauria de ser un dels principals criteris de tots els polítics i no presentar tot el que fan els altres com a casos de corrupció, si no ho són.

En les condicions actuals és difícil que els càrrecs públics, de manera generalitzada, siguin ocupats per les persones que, en unes altres circumstàncies, serien les primeres opcions. Uns polítics febles –per la preparació, els recursos que tenen a l’abast o la poca consistència moral– interessen als altres poders amb què s’hauran d’enfrontar. El desprestigi de la política beneficia sobretot els interessos dels poders que no podem elegir.

Supòs que pocs ens embarcaríem a fer una travessia amb un capità que només disposàs d’un velomar, encara que el seu sou fos inferior al d’un taxista i el mitjà, el més ecològic, barat i participatiu. Si hem de fer la travessia d’aquesta legislatura en condicions semblants, difícilment sortirem del port.

Patti Smith somiava que el poder per a canviar les coses era de la gent (People have the power, 1988). Si volem que aquest somni es faci tan realitat com sigui possible, no hem de debilitar l’únic poder en el qual la majoria de la gent podem intervenir.

stats