L’experimentació en temes de lingüística és una pràctica antiga. Diuen que, amb el fi de fer llum sobre l’origen del llenguatge -més enllà de la narració bíblica i d’altres mites-, hi ha hagut experiències sorprenents. Fa més de 2.000 anys, segons Heròdot (480-420 aC), un faraó -probablement Psammètic I, s. VII aC- va agafar dos infants acabats de néixer i els va fer criar a un pastor de cabres mut per veure en quina llengua començarien a parlar. Com que la primera paraula que varen dir s’assemblava al mot que els frigis usaven per a designar el pa, conclogué que la llengua originària era el frigi. L’emperador romanogermànic Frederic II (1194-1250), gendre d’Alfons I d’Aragó i gran poliglot i promotor de les ciències i les arts, féu criar nins amb la prohibició que els qui en tenien cura mai no parlassin davant ells, per veure si les primeres paraules que dirien serien en la hipotètica primera llengua, l’hebreu. Jaume IV d’Escòcia (1473-1513) també va dur a terme un experiment semblant.
No hi ha dubte que qualsevol d’aquests experiments avui seria rebutjat, pels perjudicis que podria causar en els infants. Ja n’hi ha prou exemples en infants que, per causes diverses, han crescut en estat selvàtic, sense contacte amb altres humans i, per tant, sense contacte amb cap llengua. Podem esmentar, per citar dos casos prou coneguts, el film L’enigma de Kaspar Hauser (1975) de W. Herzog i la tesi doctoral de G. Janer Manila sobre els infants selvàtics (1978), en què analitza el cas d’en Marcos, criat enmig de Sierra Morena entre llops i -com els dos egipcis- cabres (és la història recollida a la pel·lícula de G. Olivares Entre lobos, 2010).
Així mateix, a Austràlia, des de començament del segle XX fins als anys setanta, els infants aborígens eren separats dels seus pares per força i donats a famílies australianes blanques perquè fossin educats lluny de la perniciosa influència dels seus (això sí, ja en aquest segle, el govern australià els ha demanat perdó). A l’Alemanya nazi, a l’Argentina o a Espanya també, en determinats moments, s’han separat infants dels seus pares amb la finalitat de, segons els separadors, fer-los bé. Per tant, sigui en nom de la ciència, per la desgràcia o per “altruisme”, se n’han fet moltes, d’animalades.
Ara bé, aquests dies ha estat notícia que una jutgessa de Tenerife, per a justificar retirar a una mare de Canàries (que fa un poc més d’un any que viu a Ripollet) la custòdia de la seva filla (4 anys) i donar-la al pare (que continua residint a l’arxipèlag atlàntic), entre altres raons argumenta que la nina s’ha traslladat a un territori en què gran part de la societat i els col·legis usen el català, i no està demostrat que això no sigui perjudicial per a la nina. No conec el cas amb detall, però ja n’hi ha prou només amb la inclusió d’aquest argument per a dubtar de la sensatesa de la jutgessa.
Qui sap si aquesta situació, per a ella, és equiparable a la dels infants de l’experiment faraònic. És a dir, anar a viure i a escola a Catalunya pot -no està demostrat el contrari- provocar efectes semblants als d’anar a viure entre cabres. En aquest cas, en lloc de parlar presumptament en frigi o de no parlar, el resultat serà que esdevindrà bilingüe (castellà-català), cosa que vaig sentir confirmar a la mare en unes declaracions a la televisió en què va dir que la nina ja manejava les dues llengües segons l’interlocutor a qui s’adreçava, com poden fer la gran majoria d’infants educats a les escoles catalanes. En canvi, deu pensar la jutgessa, si torna a Canàries tendrà moltes més possibilitats de conservar incòlume el seu preat monolingüisme.
I és que aquesta presumpta opinió togada s’adiu perfectament amb la pràctica tan castissa de considerar un defecte parlar dues llengües, sobretot si una de les dues és el català o qualsevol altra de la perifèria peninsular. Per això el model d’espanyol exemplar és el del monolingüe. Encara que, lingüísticament, sembli que hauria de ser considerat millor l’ espanyol que parla dues llengües espanyoles que el qui només en parla una, a la pràctica i en teoria passa a l’inrevés. I així, en comptes de voler incrementar els bilingües, la política que es fa és per a extingir-los.
Tot junt ens rebla l’opinió que la Conselleria s’aferra al TIL, no perquè els escolars esdevinguin trilingües i aprenguin anglès (que ara ja perd posicions en el seu miraculós model), sinó per a evitar que pateixin la mutació bilingüitzadora i esdevenguin selvàtics o, pitjor encara, que els qui no sàpiguen parlar en català n’aprenguin.
