Per a mesurar el valor que el germà proïsme atorga a la teva aportació en qualsevol quefer (sigui públic o privat), no hi ha res millor que observar qui posen en el teu lloc quan tu deixes de ser-hi. És una prova de la qual Guillem Frontera, ja fa una bona partida d’anys, me’n va comunicar les virtuts. I, ho he comprovat, qui la posa en pràctica rep, sovint, una impagable lliçó d’humilitat que difícilment oblida.
Tot i que no amb el mateix objectiu, també serveix d’ importanciòmetre prou fiable comprovar qui posen al capdavant de qualsevol projecte, o a qui li hi donen responsabilitats, per a entendre el valor que aquest projecte té per als qui fan els nomenaments. Perquè qualsevol projecte fracassi no fa falta que els responsables immediats s’hi esforcin, sinó que n’hi ha prou que siguin suficientment ineptes per a la responsabilitat que assumeixen. En aquest cas, fins i tot amb la més bona intenció i esforç del nomenat, les coses no surten com el comú espera que haurien de sortir. I no parlem dels casos en què, fins i tot, l’inepte -endevinant les intencions del seu avalador- ho posa tot de la seva part perquè les coses vagin malament.
Així, per exemple, si al cap de personal d’una empresa li sol·licitam un mecanògraf i ens envia un ase, el resultat ja ens el podem imaginar. Per molt bona voluntat que l’ase hi posi -si n’hi posa-, a més de no mecanografiar ni dues lletres, es carregarà, si ho prova, la màquina d’escriure o el teclat de l’ordinador. Davant una situació com aquesta, seria absurd enfadar-nos amb el pacient i coratjós animal i atribuir-li la responsabilitat. El vertader responsable és aquest cap de personal, que o bé se’n fot de nosaltres o no sap de què va. En qualsevol empresa seriosa, el cap de personal seria destituït tot d’una que en tenguessin oportunitat.
Tot i l’excés evident d’aquesta imatge, em fa l’efecte que darrerament l’elecció de determinats càrrecs polítics -com a mínim en el nostre govern- hi tenen un escandalós i dramàtic paral·lelisme. Després del temps que fa que la patim, pocs deuen ser els qui pensen que els problemes que s’han creat o engrandit en els àmbits educatiu i cultural rauen en la voluntat i competència de la consellera i que és d’ella de qui ens hem de queixar o a ella a qui hem de demanar responsabilitats polítiques. De cap manera. No crec que ella, en la destrossa, hi tengui gaire més responsabilitat que l’ase de l’exemple anterior. A ella, més que reclamar-li la dimissió, li hauríem d’aconsellar amistosament que, si li queda gens d’autoestima i aprecia la pròpia dignitat, deixàs el càrrec i tornàs a la seva professió. En poc temps -encara que ho hagi posat difícil- seria només un record difús i podria caminar desapercebuda pels carrers.
Poc ens podíem pensar quan reclamàvem un poc d’autogovern, fa quaranta anys, que al capdavant de les institucions autonòmiques hi trobaríem encamellats personatges que, amb poques excepcions -si n’hi ha cap-, tenen com uns dels principals objectius de les seves actuacions fer més difícil que els ciutadans puguin viure en condicions dignes i destruir els trets que conformen la personalitat de la comunitat que governen. I l’educació i la cultura són factors que dificulten aquests objectius, per això no és estrany que, de caps visibles, hi col·loquin els que hi ha.
Potser qualcú tengui, en aquest cas, la debilitat d’atribuir part de la culpa de la situació actual a les exigències de les quotes que se solen reclamar als governs insulars (quotes femenines i quotes illenques), però tal pensament no té gens de base, si no és que tenim una consideració errònia i profundament nefasta de les dones i dels menorquins.
Segurament, seria una aproximació major si cercàvem la raó d’aquesta situació en el paral·lelisme amb unes noces celebrades a Augsburg, entre un venecià i una jove rica i molt lletja de la ciutat, en les quals -segons conta el secretari de Montaigne en la crònica del viatge- entre els convidats “no hi veiérem ni una sola dona bella”.
La veritat, però, és que aquesta situació, com d’altres de semblants, demostra la preocupació del govern perquè determinats càrrecs siguin ocupats per les persones més adequades als seus objectius, i, per tant, aquestes persones esdevenen el mirall on es reflecteixen els vertaders objectius del govern. I aquests objectius són la raó que explica per què trien qui trien.
No serviria de res aconseguir reemplaçar l’ase en les tasques de mecanografia, perquè, probablement, el substitut seria un altre ase. La solució passa, amb les limitacions que tota metàfora té, per la substitució del cap de personal. I això, en unes eleccions, ens correspon a tots.
