En una societat actual convencional, si una llengua no té una presència àmplia en l'oferta audiovisual que reben els membres de la seva comunitat, corre molt de perill de regressió. De fet, tant l'absència com la presència marginal són indicis i causes d'aquesta regressió.
De cada pic l'espai comunitari és més multilingüe i el camp de l'audiovisual no en queda al marge. No hi deu haver cap indret on no puguis connectar-te a mitjans audiovisuals en diverses llengües. Per tant, les proporcions d'oferta en una o altra llengua repercuteixen directament sobre les proporcions de consum.
Difícilment una llengua mitjana (pel que fa al pes demogràfic) pot arribar a ser hegemònica en aquest àmbit en el territori propi si no hi ha una forta implicació de la comunitat i de les seves institucions en aquest objectiu. Molt més difícil és si, en lloc que l'estat estigui a favor d'aquesta presència cohesionadora, hi està en contra, com passa en el nostre cas.
Aquests dies hem tengut dues notícies relatives a la televisió. D'una banda, la creació de Bon dia TV; de l'altra, el tema de subvencions a mitjans en català.
Que les direccions d'IB3 i de TV3 hagin acordat la creació d'un canal compartit és molt bona notícia. L'eco de Josep Pla en el nom amb què l'han batejat ja indica quina és la voluntat d'aquesta iniciativa. I és clar que la comunitat lingüística catalana, amb tota la seva amplitud, només podrà mantenir-se si hi ha una constant col·laboració entre les institucions i el teixit social de tot el territori. Un canal que ofereixi alhora programes de les diverses televisions institucionals és un instrument necessari per a optimitzar les inversions en aquest camp, per a afavorir el coneixement mutu –sempre sol ser escàs, sobretot des del centre demogràfic i geogràfic cap a les perifèries– i, per tant, per a millorar la cohesió entre els membres de la comunitat lingüística. De fet, aquesta col·laboració no fa més que aplicar les recomanacions i mandats a favor de la defensa de la continuïtat de les llengües: estatuts d'autonomia respectius, Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, Declaració universal de drets lingüístics...
L'altra notícia és de caire diferent. La Televisió d'Eivissa i Formentera (TEF) va decidir emetre l'informatiu en castellà com a protesta perquè havien quedat exclosos de la convocatòria d'ajuts destinats als mitjans de comunicació audiovisuals que emeten en llengua catalana a les Illes Balears, la qual estableix que per a acollir-s'hi han d'haver "emès en català almenys un 80% de la seva programació, que s’ha d’ajustar a les normes de correcció lingüística". La causa de l'exclusió, segons l'informe de la Comissió d'Avaluació, que es pot consultar a la pàgina de la DGPL, és que no compleix aquest requisit. En la documentació presentada, la directora de TEF certifica que hi emeten el 50% i després, en un document de rectificació, diu que la mitjana d'hores setmanals oscil·la entre el 51% i el 84%. Davant aquestes evidències no s'entén que protestin per l'exclusió d'aquesta convocatòria. Què esperaven? Que la comissió encarregada d'examinar les sol·licituds aclucàs els ulls davant la irregularitat? Que el polític responsable prevaricàs? D'altra banda, per si a algú se li acut, rebaixar el percentatge exigit de programació en català desvirtuaria la convocatòria: no va adreçada a mitjans que fan "programes en català", sinó a "mitjans que emeten en català"; s'entén que no pot ser igual.
Però, això al marge, el que crida més l'atenció és que decidissin emetre l'informatiu en castellà com a mesura de protesta i amenaça. No diu gaire a favor del seu compromís amb la llengua. Podrien, per exemple, haver protestat a la japonesa i fer més programació en català que mai o fer un informatiu només amb notícies falses. Però no, triaren abandonar la llengua.
Això, d'una banda. I de l'altra, la marca España (real i reial) que, degradant-se a velocitat de creuer, va fent mèrits per a atreure més amics i admiradors entre els indis americans, els hispans que viuen als Estats Units, els britànics, la justícia europea, els demòcrates del món...
Però mentre quedin "quatre" catalans, com diria Borrell, i el 'Peñón', podem estar tranquils. Poder anar en contra dels primers i, de tant en tant, reclamar la sobirania del segon té un poder cohesionador de l'espanyolitat que ho salva tot: "E la nave va". Però no s'han adonat que va com les quatre fragates que –fent més amics– han venut a l'exèrcit noruec.
