¿Dels padrins de qui? ¿Dels padrins dels infants d'uè? ¿Dels padrins dels adolescents? ¿Dels padrins dels qui avui passen els setanta anys? El recurs a la llengua dels padrins com a model de referència amb pretensions contundents s'ha convertit també en bandera (¡Vius amb la llei de símbols!) dels qui s'esmercen a posar obstacles a la presència normal del català a les Illes Balears, entre els quals hi hem de comptar el paper destacat del president José Ramón.
¿Per què n'hi ha que quan parlen de la nostra llengua no són capaços de fer-ho si no l'acompanyen amb un complement restrictiu? ¿No pot ser la llengua global, sense retallades? Com a membres d'una comunitat lingüística no ens pertany només una part de la llengua, sinó tota. ¿Qualcú s'imagina un president de, per exemple, Castella-la Manxa fent un discurs que digui que defensaran el castellà que han après dels avis i no el de Madrid? ¿O un president dels USA que es giri en contra de l'anglès comú?
Bé, convé matisar que, de vegades, sí que són prou hàbils per referir-se a la llengua amb el nom català eixut, sense complements reductors: quan en fan esment per a prohibir-lo o per a atacar-lo. No els he sentit mai dir, per exemple, que llevaran el requisit de conèixer el català que hem après dels nostres padrins per a fer feina per a l'Administració (i el lleven) o que estan en contra de la imposició de les modalitats balears del català. I, ¡oh paradoxa!, probablement en cap legislatura com l'actual, el nom català sense complements havia estat usat amb tanta freqüència pels governants illencs (¿o hauria d'haver dit isleños, de la mateixa manera que deim, i els nostres padrins deien, ¡ Quina noche!?).
Tots sabem que les llengües, en situacions normals, evolucionen amb la finalitat d'adaptar-se a les noves necessitats i capacitats comunicatives. L'evolució hi és, tot i que imperceptible en el dia a dia, com ja feia notar Dant a començament del XIV, i aclaria que això no ha de sorprendre més que comprovar que un jove ha crescut encara que no l'hàgim vist créixer ( De vulgari eloquentia, IX.8). Imaginem-nos que, de la mateixa manera que el nostre model de llengua ha de ser la dels nostres padrins, aquests també haguessin tengut la mateixa pensada i així tots els padrins dels padrins... resultaria que -si no sortim del català- avui parlaríem com la Sibil·la.
No és només, però, aquest plantejament irracional que hi ha darrere l'opció exclusiva del model de l'avior. D'una banda, i de manera indirecta, també hi ha la voluntat de caracteritzar la nostra llengua com una cosa del passat, com una relíquia, honorable, si voleu, però estantissa, que no s'ha adaptat als temps moderns, exclusiva per als autòctons i, per tant, bona per a tenir a un racó o a una residència, per a visitar de tant en tant, però no per a fer-ne ús regular i quotidià, ni d'interès pràctic per als nouvinguts. I, a més, molts dels padrins dels ciutadans d'avui són, precisament, els educats durant el franquisme, quan la seva llengua no s'ensenyava a l'escola, ni s'usava oficialment ni en molts d'usos formals, quan era una llengua funcionalment escapçada, de la qual, aquests padrins, n'ignoraven l'escriptura, no tenien accés a gaire més varietats que les col·loquials i, en conseqüència, n'interioritzaven una percepció de llengua subordinada. ¿Aquest és el model de llengua a imitar? És evident que, dels recursos lingüístics d'aquestes persones majors, en podem extreure moltes de coses positives (aquests que tant els esmenten, el president i tot, podrien començar per imitar-ne la fonètica, per exemple; millorarien molt), però no totes les que necessitam. Una llengua és, i ha de ser, molt més que el col·loquial. De fet, i contràriament al que alguns pensen, les diferències entre els registres, com assenyala David Crystal ( English as a Global Language, 2003: 148), són majors que entre els dialectes, perquè les característiques centrals de la gramàtica són relativament uniformes entre els dialectes.
Les comunitats lingüístiques normals no sols pretenen mantenir-se perquè han heretat la llengua dels seus padrins, sinó perquè l'han de llegar als seus fills i procuren no transmetre'ls una relíquia, sinó un instrument que els pugui ser útil, adequat per a totes les funcions lingüístiques. Des del present no hem de construir la llengua dels nostres padrins, sinó la del futur dels nostres fills. L'arrelament d'una llengua al passat, com un arbre a la terra, és imprescindible per a la seva vitalitat, però no serveix de res si li serren el tronc.
