OPINIÓ

El silenci de les llengües

El 21 de febrer de l’any 1952, a Bangla Desh, la policia pakistanesa va disparar contra una manifestació d’estudiants i activistes que es manifestaven a la Universitat de Dhaka a favor dels drets lingüístics del bengalí. Aleshores, l’única llengua oficial del Pakistan era l’urdú. Diumenge passat va fer 64 anys de la repressió d’aquells manifestants, que va acabar amb diverses persones mortes. Des de l’any 2000 es rememoren els fets amb els reconeixement d’aquesta data per la UNESCO com a Dia internacional de la Llengua Materna. Així i tot, no és estrany que, sovint i a molts d’indrets, passi molt més desapercebut que el comercial Dia de la Mare.

La tria d’aquest dia per la UNESCO perquè sigui dedicat a les llengües maternes mostra amb claredat a què es refereix quan parla de llengua materna. El bengalí, o bangla, era la llengua que es parlava majoritàriament al Pakistan Oriental (des del 1971 l’estat independent de Bangla Desh) i, tot i això, no tenia cap reconeixement per part del Govern del Pakistan. Tot i la transparència de la intenció de la UNESCO amb aquesta denominació, no costa gaire trobar qui tergiversa el valor d’aquesta defensa de la llengua materna per fer-la servir en contra dels processos de normalització de les llengües pròpies de les comunitats lingüístiques que pateixen minorització (el bangla té més de 200 milions de parlants). Ho fan basant-se en els drets dels parlants d’altres llengües que s’hi han instal·lat com a resultat del trasllat d’agents de l’estat que domina el seu territori o de la immigració. Sobre la (in)adequació de la denominació “llengua materna” podeu veure un article de Mireia Galindo i Carles de Rosselló al blog de la 'Revista de Llengua i Dret'.

La voluntat pakistanesa de reconèixer únicament l’urdú com a llengua nacional i així assegurar la seva funció de símbol de la unitat nacional no ens deu sonar gaire estranya. També és una constant de la “nació espanyola”. Perseguir, negar, amagar o infravalorar la diversitat lingüística és una constant de les organitzacions estatals fonamentades en el domini i la superioritat d’una part sobre les altres. La intensitat de les actuacions en aquest sentit poden variar segons les èpoques, però no abandonen mai els marges en què s’ubiquen els quatre infinitius suara esmentats.

Aquests dies el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat parcialment dos protocols d’actuació no normatius amb relació als usos lingüístics part dels funcionaris de la Generalitat. Eren una sèrie de recomanacions sobre com actuar en les relacions interpersonals amb la finalitat d’afavorir l´ús del català i assegurar l’eficàcia comunicativa amb els ciutadans. S’indicaven una sèrie de comportaments que la sociolingüística i els sentit comú considerarien totalment adequats i necessaris en situacions com la nostra. Un altre dels constants entrebancs a la normalització del català. Mentrestant, a Madrid, encara n’hi ha que, ara, presenten un manifest per a una “Espanya plurilingüe”. Encara n’hi ha que ho veuen possible? O, què entenen per “Espanya” i, sobretot, per “plurilingüe?” Ho veuríem si mai s’arribàs a traslladar a la normativa i a la pràctica.

Antoni I. Alomar, en un article encara inèdit sobre l’'anellet', el sistema de repressió que s’usava a Mallorca a partir de la primera meitat del segle XIX per impedir l’ús del català a les escoles, mostra proves d’aquest ús i de la seva presència, amb la mateixa finalitat, en altres comunitats lingüístiques. Hi podem llegir que, entre les indicacions que dóna Rodrigo Fernández, el “jefe político de Baleares”, sobre els beneficis de la mesura, d’aquesta manera també s’aconseguirà que “se guarde más silencio en las escuelas por temor que cada uno tendrá” d’inadvertidament dir qualque paraula en català i rebre el càstig que li correspondria. No hi deu haver gaire mostres més clares que silenciar una llengua és una manera de silenciar les persones que la parlen. I quan una llengua és estigmatitzada, els seus parlants són silenciats, totalment o de forma parcial; si no per normes explícites, per la pressió ambiental (en reunions heterolingües, en els contactes amb els representants de l’Administració... però també en els ascensors, en les sales d’espera, etc.). De les més de 6.000 llengües que avui dia es considera que hi ha al món, només uns quants centenars tenen accés al món educatiu i a l’ús oficial i no arriben al centenar les que són presents en el món digital. Milers de llengües són silenciades en aquests àmbits. Milers de maneres de veure i entendre el món. Milions de persones.