Aquests dies són, per a una bona part dels ciutadans, els pitjors de l’any. S’acaben les vacances i és hora de tornar a la feina quotidiana, els qui tenen la sort de tenir-ne. Les acaben i ja frissen que passin ràpids onze mesos i torni a començar l’agost, el del 2015. No em digueu que no sigui un poc depriment, que frissem que passi ràpidament la major part de l’any per arribar al gaudi d’una dotzena part. Una dotzena part que, de fet, no sempre és la més feliç, a la pràctica. Una de les causes de la infelicitat d’aquest període és que, en arribar a l’equador, comença l’angoixa a causa de tenir a la vista el final de les vacances.
D’aquest punt de vista, no té gaire sentit el que opina la gent aliena a l’educació sobre la sort que tenen els mestres de tenir dos mesos de vacances. I és que, si en la gran majoria de la resta de treballadors la crisi de la prereincorporació a la feina dura dues setmanes (la segona quinzena d’agost), en el cas dels docents, aquest patiment s’estén al llarg de tot el mes, davant la incomprensió insolidària dels altres. Per tant, “la sort dels mestres” no és, de cap manera, aquesta.
Però, a més, en el cas dels ensenyants, sobretot en segons quins nivells, aquest malestar sol ser superior al de molts altres professionals, i no per la broma explicada en el paràgraf anterior. El començament de curs suposa haver d’enfrontar una situació nova cada any, nous alumnes, amb els quals, a més d’ensenyar-los, has d’aconseguir -posant-hi de tot de la teva part- trobar la simfonia adequada perquè el curs sigui plàcid, quant a les relacions interpersonals, i l’estímul necessari perquè s’interessin pels coneixements i hàbits que l’escola ha de vehicular, a contracorrent, sovint, de determinats models socials.
Ser mestre (diferent de “fer de mestre”) suposa, a part de professió, vocació. Deu ser el sector professional en què una major proporció dels qui en formen part hi aporten molt més del que exigeix el “contracte” laboral. Ara, però, el retorn a l’aula ha de ser molt més dur. No sols perquè l’increment de la complexitat social d’aquests darrers anys reclama una despesa molt més elevada d’energia per a assolir els resultats a què aspiram, sinó -i sobretot- per l’actitud dels responsables de l’educació, de les Illes i de l’Estat. Mai no hi havia hagut un govern tan hostil amb els docents. Una hostilitat deguda, paradoxalment, al fet que els docents s’oposen a unes mesures que, sens dubte, contribuiran a degradar el nostre sistema escolar. Si no hi hagués vocació, en bona part dels docents, la resistència a acceptar les barbaritats injustificades de la conselleria no tendria la solidesa que ha tengut, ni, en conseqüència, el suport dels altres sectors implicats en el sistema educatiu. Al costat de tants de perjudicis, el benefici de tenir aquest govern ha estat que ha provocat una revitalització del compromís social amb l’escola i l’educació en general. Crec que, encara que vencin la batalla de l’aplicació de les mesures que proposen, el govern ha perdut la guerra del convenciment, que és, a la llarga, la important.
Hem de ser capaços de veure la part positiva d’aquests anys, sense arribar, des de dins del moviment, a l’extrem d’aquell que queia d’un vintè pis i, quan passava pel que feia setze, va exclamar: “De moment, cap problema”. Ni, des de fora, a un optimisme semblant al d’aquell corrido mexicà (“Rosita Alvirez”) que deia: “El día que la mataron / Rosita estaba de suerte, /de tres tiros que le dieron / nomás uno era de muerte”. Durant aquests anys del govern de les desgràcies, hem pogut aprendre moltes coses, sobretot, com la col·laboració entre tots els sectors implicats de l’educació i el conjunt de la societat continua essent clau i com s’ha recuperat la percepció social de la importància de la feina que fan els docents i que, la gran majoria d’ells, tenen un compromís exemplar amb la seva funció social. I és que, malgrat les desgràcies, sempre hi ha qualque cosa positiva, com demostra amb sarcasme una altra estrofa del mateix corrido : “La casa era colorada / i estaba recién pintada. / Con la sangre de Rosita / le dieron otra pasada”.
Disculpau-me aquest frívol final, davant un curs tan delicat com el que estam a punt de començar, però m’agradaria que aquest article fos vist com una mena de suport amable a l’Assemblea de Docents. Demà, a Porreres, es reuneixen per veure com millor enfocar el proper curs. Tot el meu suport a les decisions que prenguin, perquè han demostrat prou que ells tenen clar que no només “fan de mestre”, sinó que són mestres i volen continuar essent-ho.
