Potser tocaria, però no ho faré. Avui no escriuré del rei. I, si ho volgués fer, hi ha temes a balquena. Podria referir-me a les innovadores teories relatives a la història domèstica de contacte de llengües amb què, adesiara, el monarca ens ha alliçonat. Podria parlar de la meva pràctica en la crema de fotos reials (ja ho vaig fer, en un article al Diari de Balears, 9/10/2007) o de la insòlita experiència que una infanta et demani perdó. Però no ho faré, perquè, encara que aquests dies no ho sembli, podem parlar d’altres coses.
Dissabte passat, aquest diari destacava que el 77% de les sol·licituds per a l’escolarització inicial dels infants optaven pel català. Aquest valor suposa un descens del 3% respecte del curs anterior, es destacava -no sé si amb satisfacció- des de la Conselleria. Aquesta dada i altres també de recents són petits símptomes per a l’esperança en temps de calabruix. Després de tres anys d’atacs continus contra l’estabilitat de la llengua catalana des de les institucions autonòmiques i de pressions perquè la balança de la tria lingüística s’inclini en sentit contrari, que quatre de cada cinc progenitors triïn que el seu fill sigui escolaritzat en català és una bona notícia. Una notícia que prova que la majoria dels pares tenen més sentit comú i més pipella, assumeixen més responsabilitat i miren més lluny del que els nostres governants voldrien. Una informació que, alhora, evidencia que aquests pares fan més cas dels docents, dels resultats i de l’experiència pròpia (en l’aprenentatge en català) que de les al·lucinacions didàctiques dels caps, visibles i amagats, de la conselleria i del ministeri del ram. Una prova, també, que les mobilitzacions i la divulgació d’arguments i dades no són en va. No cal gaire esforç per a preveure què passaria si des del Govern fessin una política de suport a l’aprenentatge, el prestigi i l’ús de la llengua pròpia de les Balears. Si en lloc de restar-li valor per a l’accés a la funció pública, de tergiversar els efectes que provoca ser-hi escolaritzat, de voler reduir-ne la capacitat funcional i la percepció de l’abast real i de fer-ne conflicte permanent, assumís la responsabilitat que les normes legals, el bon govern i el bé comú li exigeixen i actuàs en conseqüència. Però la transitòria majoria parlamentària actual ha optat -potser amb diferents graus d’entusiasme, però amb els mateixos efectes- per actuar en sentit contrari i contribuir a la degradació de l’activitat política, entesa en el sentit de servei als ciutadans. ¿Hi pot haver major aportació, en aquest sentit, que col·locar responsables de la gestió política com els que hi ha o fer les declaracions que sobre aquest tema -i molts d’altres- fan?
A poc a poc s’aclareix la boira enmig de la qual, amb l’estendard d’un molt peculiar trilingüisme, volen camuflar les seves intencions. De cada dia n’hi ha més proves: el perfil dels aliats que els fan costat, el desinterès progressiu en el rol de l’anglès, les reiterades mentides i distorsions, les reaccions més espontànies, la feblesa dels arguments... El president mateix, segons una notícia de diumenge, va contestar a un dels portaveus de l’Assemblea de Docents, Guillem Barceló, en una trobada aeroportuària casual i oportuna, que el que ell vol és que tots els infants aprenguin castellà, com si fos cert que no n’aprenen. De fet, la prova que aporta com a base d’aquesta preocupació és que, un dia, un pare li va dir que havia desescolaritzat el seu fill perquè considerava que no aprenia bé el castellà. Si fos cert que aquesta és la causa de tot el conflicte que han armat, estaríem arreglats. Resultaria que les polítiques del president, com a mínim l’educativa, es fan a partir del que li diu un espontani i no té en compte els cent mil que es manifestaren en contra de la seva política en aquest camp, el gruix de tots els sectors de la comunitat escolar o els experts més solvents d’aquí i de fora.
En resum, tot junt no és més que una demostració que qualsevol projecte, per bo que sembli pels objectius, segons en quines mans caigui pot acabar convertint-se en diabòlic. Un bon exemple n’és el foment del poliglotisme personal que s’ha transformat, mitjançant el TIL, en una eina per a l’impuls del monoglotisme. I ja que hi som -encara que he dit que no en parlaria- acabaré fent referència a la pregunta que aquests dies molts reclamen que es formuli. Davant el dilema ¿monarquia o república?, si he de ser sincer, crec que en aquest cas és molt més poc important el substantiu que l’adjectiu que l’acompanyi.
