ATAC AL MODEL EDUCATIU

Som fills i filles de la immersió lingüística

"El bilingüisme no ens fa millors, però és un esglaó més en la lluita per la justícia social i la igualtat d’oportunitats"

Els meus pares fa cinquanta-cinc anys que viuen a Catalunya, ell fent de metal·lúrgic i ella de treballadora del tèxtil reconvertida després de la crisi del sector en treballadora de la neteja; ara estan tots dos jubilats. Cap dels dos parla català, tot i que l’entenen, i recordo de molt petit que sempre eren els més interessats que jo aprengués la llengua del meu país. Sabien que parlar català no em faria més bona persona ni tampoc em garantiria feines amb més bones condicions, però que m’ajudaria en la necessària cursa per la igualtat d’oportunitats. Per això, des de l’AMPA del Joan Montllor, primer, i de l’Agnès Armengol, després, les dues escoles públiques de Torre-romeu, el meu barri de Sabadell, van lluitar perquè les classes fossin en català.

Durant la meva infantesa, entre els anys 80 i 90, només sentia el català que les mestres parlaven a l’aula de l’escola, totes professionals compromeses i coneixedores de la importància social de la seva tasca. Aquelles mestres, com les d’avui, són el pilar social i la dignitat del nostre país. Al pati, entre els amics, amb la família, fins i tot a través dels mitjans de comunicació, l’única llengua que jo utilitzava era la castellana.

Soc, doncs, fill de la immersió lingüística, la millor eina de país que hem tingut mai per garantir la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. I som les filles de la immersió lingüística qui millor sabem que el model educatiu català ha donat el millor de la nostra societat. La Catalunya que balla amb Estopa i també amb Txarango. La del respecte, la tolerància i la democràcia.

Anys més tard he tornat a viure les aules, però aquest cop des de dins. Tan malament em va adoctrinar el model educatiu català que vaig acabar estudiant filologia hispànica i ara soc professor interí de llengua castellana i literatura a secundària, tot i que en excedència per fer de diputat d’En Comú Podem. He fet classes en uns quants instituts del Vallès Occidental i he viscut la realitat que sovint el PP i Ciutadans volen manipular. Especialment a les zones més vulnerables, en barris com el meu, de classe treballadora, humil i de majoria castellanoparlant, el català continua sent una realitat lingüística sentida bàsicament a les aules de les escoles.

És per aquest motiu que estic convençut que som les persones castellanoparlants les més interessades a garantir la immersió lingüística i el model educatiu català com a eina social i de país que ens faci bilingües. El bilingüisme no ens fa millors, però és un esglaó més en la lluita per la justícia social i la igualtat d’oportunitats. Si és que la igualtat d’oportunitats es pot donar en una societat de model econòmic, social i de relacions laborals amb tantes desigualtats com el que actualment imposa la Unió Europea, però aquest és un altre debat.

Demagògicament, tant el PP com Ciutadans afirmen voler defensar uns consensos de l’any 78 materialitzats en la Constitució espanyola -més del 60% de l’actual ciutadania amb dret de vot no la va votar- i, en canvi, volen fer desaparèixer consensos amplíssimament majoritaris en la societat catalana com són el model educatiu i el dret de decidir del nostre país. Ho fan perquè, de manera molt irresponsable, volen imposar un clima de tensió i de crispació a tot el país. Ciutadans és una opció política que s’alimenta de la divisió i la confrontació, com les aus rapinyaires. Són incapaços de formular cap proposta en positiu i fan política inventant-se conflictes on no n’hi ha.

Més enllà del missatge que podem llançar des d’una tribuna o una altra, la cosa important és la rebuda que té en el conjunt de la ciutadania. I l’impacte d’una breu defensa de set minuts del nostre model educatiu és un senyal d’esperança contra els que ens volen dividir. Catalunya és una societat plural, feta de catalans d’orígens diferents, vinguts els anys seixanta de tot arreu de l’Estat i, més recentment, de molt més enllà.

Aquesta esperança es basa en el catalanisme popular que ha de lluitar perquè no hi hagi catalans de primera ni de segona, al marge de la bandera que cadascú tingui penjada al balcó, si en té. La Catalunya dels catalanoparlants que escolten Antonio Orozco i la dels castellanoparlants que escoltem Cesk Freixas.

Etiquetes