+ Molts artistes rebutgen l'art de l'escenografia per tal de no condicionar allò que volen explicar amb música i paraules. Molt malament. Quant a percepció humana, es pot afirmar que, bàsicament, hi sentim i hi veim. No entrarem en detalls, això és així.
+ És evident que una bona escenografia està relacionada amb el material musical i poètic d'un repertori. Pot estar relacionat perquè hi suma sentit, perquè en desvia l'atenció, perquè el fa entenedor, perquè el neutralitza... és evident que allò que hi ha damunt d'un escenari distorsiona per bé o per mal el que després intentarà explicar un artista. Personalment sempre m'he decantat per complementar el repertori, per il·lustrar-lo. Pot semblar l'opció més beneita, redundant, però l'experiència m'ha fet veure que de vegades el missatge que arriba al públic –després de les insalvables mancances tècniques, les precàries disposicions físiques i mentals dels artistes i la despistamenta general dels assistents– arriba amb un senyal molt feble. Quan un auditori es va omplint, l'escenari estàtic és una bona manera de col·locar la ment dels espectadors al lloc adequat; quan busquen el seu seient poden tenir al davant l'interior d'una església gòtica o un mural de bicicletes velles. Un altre factor decisiu –hi hagi un complicat decorat d'òpera o res de res– és la il·luminació.
+ La tecnologia de la il·luminació s'ha sofisticat moltíssim. Amb mòbils programables pots anar tan lluny com la depravació del tècnic arribi, que sol ser molt enfora. Defuig d'exageracions, amb una frase feta: s'ha d'il·luminar l'espectacle, no s'ha de fer un espectacle de llums. Darrerament s'han instaurat les làmpares de led: no serveixen per a res, només fan un punt de llum d'un color determinat, però no il·luminen gens. Demanau, sempre que pugueu, làmpares incandescents, les de tota la vida, les que permeten un control perfecte i progressiu de la intensitat que el vostre tècnic pot controlar a mà i en directe. La llei bàsica de la il·luminació és que estigui retallada. Heu vist que els focus duen una espècie de cucales que s'obren i es tanquen. Un focus només ha de tirar llum a una porció molt petita de l'escenari: en un moment determinat no s'ha de veure res més que allò que el tècnic decideixi. Ell dirigeix l'atenció del públic i remarca subtileses que només pel seu valor passarien desapercebudes, ell és el director de la nostra orquestra.
