Notícia de Cuba

Cabrera Infante.- Me’n vaig anar a Cuba amb l’interès de saber fins on havien arribat els canvis patrocinats per Raúl Castro. Dins l’avió, per ambientar-me, vaig llegir Memorias mutiladas, un interessant article de Rafael Rojas, assagista cubà que ara resideix a Princeton. Es tracta d’una crítica dura a la pretesa obertura de l’oficialisme “que diu subscriure els valors del pluralisme i la diversitat quan, en realitat, no renuncia a preservar i imposar el binarisme revolució/contrarevolució com a mecanisme de control del camp intel·lectual”. Concretament, explica que, si bé ara són reivindicats autors exiliats, alhora les biografies incòmodes són mutilades. En qualsevol cas, afirma, la reivindicació de figures oblidades o estigmatitzades de la cultura cubana té sempre dues característiques que invaliden el pluralisme i la diversitat de l’oficialisme. La primera és l’edició selectiva: només es reediten obres anteriors a la “deserció”. La segona és l’ocultament del procés d’estigmatització, allò que Rojas anomena “la memorialització de l’exili com a psicopatologia”: Cabrera Infante, per exemple, no s’hauria exiliat “per la seva oposició a un règim de partit únic, al marxisme-leninisme, o a l’estatalització de l’economia i la societat”, sinó “pel ressentiment, el masclisme o la follia”. Encara regeix la sentència de Fidel: “Dentro de la Revolución todo, contra la Revolución nada”. I, consegüentment, no és concebible que la ruptura amb el govern cubà d’autors com Jorge Manach, Guillermo Cabrera Infante o Guillermo Rosales fos un acte racional, sinó que ha de ser atribuïda “no a idees o conviccions, sinó a equívocs, deliris i frustracions”.

El general Ochoa.- A Santiago em vaig allotjar a la mansió de Berta Serguera. Ara la gent que té casals importants de l’època colonial lloga habitacions per uns 30 dòlars diaris, el doble d’un sou mensual mitjà. Aquesta casa fou propietat d’una cunyada de Raúl Castro, que la permutà per la que Berta tenia a l’Havana. Berta fou una activista important dins el castrisme (treballà molt a la Federación de Mujeres Revolucionarias). Era mestra a Camagüey quan els guerrillers hi entraren. Alguns eren gairebé analfabets i Berta els ensenyà a llegir i escriure. Entre ells hi havia el que després seria el general Ochoa, heroi de la guerra d’Angola, i jutjat i fet afusellar per Fidel, que, en una història tèrbola i encara no explicada, l’acusà de traïció i narcotràfic. D’aquells alumnes, tres més moriren a Bolívia amb el Che. Ara Berta és una velleta amable i amatent amb els hostes, que conserva una molt bona relació amb la família Ochoa i s’emociona quan recorda les desaparicions tràgiques dels seus alumnes. Un incident irrellevant (per previsible) de la meva estada a Santiago fou que a la Universitat no m’acceptaren que intervengués en un cicle de conferències dictades pel meu company de viatge. Jo hi havia de parlar de les circumstàncies del plet Catalunya-Espanya, però els responsables no es volgueren exposar a possibles complicacions. La por, a Cuba, encara és molt present.

Leonardo Padura.- Baracoa està a unes quatre hores de Santiago, passant per Guantánamo (al segle XIX, la colònia més nombrosa de catalans, per davant de Santiago i de l’Havana). Baracoa és una ciutat colonial, gairebé tan bella com Trinidad, i amb unes platges (i el corresponent marisc) excel·lents. El personatge més vital del poble és Miguel Ángel Castro, l’encarregat del museu. És un home menut. I savi, fins i tot quan va begut. “Con la Revolución todo, sin la Revolución nothing” (pronunciat “nazi”), m’enflocà com a salutació. La vetllada a la plaça amb ell fou llarga i tropical: Dos gardenias, Se va el caimán i moltes altres cançons foren l’obsequi d’uns músics amics de Castro que, cantant, cantant, s’empassolaren les dues botelles d’Habana Club 7 anys que els havia regalat. Després da cada cançó, un poema. I com que el meu coneixement de la literatura cubana és molt limitat, li explic a Castro que fa alguns anys vaig sopar amb Leonardo Padura, de qui aprecio La neblina del ayer. Amb Padura vaig parlar de com maneja el temps en les seves narracions: no li agraden els contes amb sorpresa final, confessà, i això em contrarià. Aquí Castro sentencià que el millor conte de Padura és El cazador. I, de retirada, ben gat, s’entretengué una mica amb una joveneta espectacular, i va i em diu: “No quiero invitarla a que se acueste conmigo, sino con su dignidad”. El meu gest escèptic i cansat l’enfurismà: “No te equivoques, compañero, la dignidad es muy útil, la dignidad levanta la pinga”.

L’Havana.- A la Universitat de l’Havana sí que vaig poder explicar la confrontació entre Catalunya i Espanya. Casualment, el meu amfitrió, el professor, poeta i crític Guillermo Rodríguez Rivera, és esmentat a l’article de Rojas per haver qüestionat la concessió a Padura del Premio Nacional de Literatura. Certament, doncs, vaig parlar a la Universitat avalat per un intel·lectual del règim, per bé que ocasionalment crític. A Cuba vaig aprendre més que no vaig ensenyar del nacionalisme català. Per exemple, preparant la conferència, vaig descobrir que, si bé el federalisme de Pi i Margall va ser una guia per a l’autonomisme cubà, també, com diu Lluís Costa a Cuba i el catalanisme : “La filosofia de l’independentisme cubà, adaptada a la societat liberal i a l’ideal democràtic, rearmà d’arguments el nacionalisme català -i també el basc-, els quals havien sustentat els seus principis, fins aleshores, en evocacions sentimentals de la seva història”. Assistí a la conferència Marta Escartín, professora de català becada per l’Institut Ramon Llull, que m’agraí que la posàs al dia: “És que aquí no tenim Internet, ni deixen entrar els diaris”. Entesos.