Karavan, Benjamin i el diàleg amb el paisatge

Per què hi ha artefactes (edificis, construccions de tota mena, també intervencions artístiques) que dialoguen fàcilment amb el paisatge en el qual s’han inserit i d’altres que no? No cal ser cap entès en la matèria per adonar-se que, efectivament, determinades intervencions encaixen perfectament en un lloc determinat i d’altres no. Hi pensava fa unes setmanes arran de la celebració, a Portbou, del vintè aniversari del monument Passatges, de Dani Karavan, dedicat a la memòria de Walter Benjamin, una excel·lent iniciativa de Pilar Parcerisas i de l’associació Passatges de Cultura Contemporània.

Crec que la resposta no cal buscar-la per la via del concepte d’integració, és a dir, de més o menys integració en el paisatge d’un artefacte determinat. Integració en el sentit de camuflatge, de mimetisme, d’intentar emmascarar o dissimular una intervenció servint-se dels mateixos colors, materials i textures que els del paisatge en el qual s’inserirà. L’estratègia de la integració ha funcionat bé en molts casos, sense cap mena de dubte. Però jo crec que, per se, no és garantia d’èxit. De fet, trobaríem molts exemples en els quals aquesta suposada integració canta, no funciona, mentre que, contràriament, alguns objectes, algunes construccions molt contrastades en tots els sentits en relació amb el paisatge preexistent, hi dialoguen millor.

És per això que crec que la resposta al dilema que plantejava més amunt és molt més complexa, i més aviat cal buscar-la en una altra banda: concretament, en el concepte i la idea del sentit del lloc, en el fet de ser capaç -o no- de captar l’essència del lloc en el qual construiràs o inseriràs el teu objecte, el teu artefacte, sigui el que sigui. I això no és tan fàcil com sembla, perquè va molt més enllà d’un simple estudi de formes, colors i textures. I la prova que no és tan fàcil la tenim en el fet que no són majoria els arquitectes, els enginyers i els constructors en general que ho aconsegueixen, i tampoc són majoria els artistes que treballen en l’espai públic i en el paisatge que aproven amb nota aquesta assignatura. Sovint els traeix l’obsessió per deixar empremta, per fer-se notar. No cal que en posi exemples: hi són a tort i a dret.

Captar el sentit del lloc d’un indret vol dir dialogar-hi de manera intensa i profunda, sense presses, en totes les estacions de l’any, en totes les condicions climàtiques, de dia i de nit. Vol dir sentir-ne les olors, trepitjar-ne les diverses superfícies, escoltar-ne els sons, captar-ne l’atmosfera. Vol dir entendre el passat imprès en el present: comprendre que aquell paisatge, com tots els paisatges, és un palimpsest, una acumulació de capes i d’estructures que vénen de temps i èpoques diferents. Vol dir capir el llarg i complex procés d’historicitat del territori i de territorialització de la història. Vol dir, en definitiva, captar la seva aura, com diria Walter Benjamin. Això és exactament el que Dani Karavan va aconseguir fa vint anys amb la seva obra. L’artista va entendre perfectament el sentit del lloc, l’essència del paisatge mediterrani de l’extraordinària badia de Portbou i, precisament per això, se’n va poder servir per honorar la memòria de l’il·lustre filòsof, perseguit pels nazis i enterrat al cementeri d’aquesta localitat. Amb una extraordinària sensibilitat, evitant tota diglòssia i cacofonia estrident, Karavan va crear una obra que dialoga permanentment amb el paisatge que l’envolta, i amb nosaltres.

Dani Karavan ens demostra a petita escala i des del món de l’art una gran veritat que podríem i hauríem de ser capaços d’extrapolar a qualsevol altra escala: quan s’intervé en el paisatge, el repte no rau en la seva transformació, sinó en el caràcter i la intensitat d’aquesta transformació. L’artista, el projectista, el constructor han d’aprendre a actuar sobre el paisatge sense trencar-ne el caràcter essencial, sense eliminar-ne aquells trets que li donen continuïtat històrica, sense destruir-lo, en definitiva. No sempre se sap alterar, modificar, intervenir sense destruir. I quan es destrueix un paisatge, es destrueix la identitat d’aquell lloc. I destruir la identitat d’un lloc -i més encara quan s’és incapaç de substituir-la per una de nova de la mateixa vàlua-és èticament reprovable, tan reprovable com minvar la biodiversitat del planeta. La distinció -ètica en el fons- entre evolució i destrucció d’un paisatge no és de matís; és de fons, i ja l’havien plantejada a principis del segle XX geògrafs de la talla d’un Élisée Reclus o d’un Carl Sauer.