Som paisatge

La noció de bé comú ha retornat gràcies, en bona mesura, a les mobilitzacions socials en defensa del territori i dels valors dels seus paisatges que s’han desvelat en les darreres dècades

Què està passant? Per què aquest interès que es detecta a tort i a dret per repensar els espais de la vida quotidiana i intervenir-hi? Per què aquest interès pel governo del paesaggio, manllevant una expressió dels col·legues italians que ha fet fortuna?

Des del meu punt de vista, la raó fonamental és que estem assistint a un canvi de paradigma, en el sentit més ampli de la paraula. Les estructures materials i ideològiques clàssiques que crèiem infal·libles s’estan esquerdant, estan perdent la seva aura de solidesa i de consistència. Els pilars del sistema de producció i de consum hegemònics mostren esquerdes i el model de creixement, els valors socials imperants, la competència i l’individualisme regnants es veuen qüestionats per noves actituds davant del treball, dels recursos naturals, dels espais de la vida quotidiana, davant del paisatge. Es reclama una vida més plena de sentit, en què l’individu sigui amo del seu destí, controli el seu propi temps, s’alimenti de manera més sana i sigui feliç. Alguna cosa passa, alguna cosa es mou en els àmbits cultural, social, fins i tot ètic. I és aquest quelcom, aquest canvi de paradigma, el que en bona mesura explica aquesta nova mirada cap al paisatge, adreçada ara, sobretot, cap als paisatges de la vida quotidiana.

La memòria individual i col·lectiva, així com la imaginació, més que temporals, són espacials, geogràfiques

Ens relacionem amb aquests paisatges de manera cada cop més profunda i més integral. Havíem oblidat massa sovint que la vida és, en essència i alhora, espacial i emocional. Interactuem emocionalment i de manera continuada amb els llocs, als quals dotem de significats que retornen a nosaltres a través de les emocions que ens desperten. La memòria individual i col·lectiva, així com la imaginació, més que temporals, són espacials, geogràfiques. Les categories geogràfiques bàsiques que s’aprenen a l’escola, o les que utilitzem en la nostra vida quotidiana, comporten associacions emocionals. Experimentem emocions específiques en diferents contextos geogràfics i vivim emocionalment els paisatges perquè aquests no són només materialitats tangibles, sinó també construccions socials i culturals impregnades d’un dens contingut intangible, sovint només accessible a través de l’univers de les emocions. La percepció polisensorial de l’entorn ens obre les portes a una interacció encara més profunda amb aquest mateix entorn. Els sentits són el primer esglaó en el procés d’aprehensió del lloc i del seu paisatge. Un cop en el segon esglaó, les emocions prenen un paper rellevant.

La campanya del 15è aniversari de Salvem l'Empordà és 'Som Empordà'. De 'salvem' a 'som'. Perquè, certament, som paisatge

Aquesta nova mirada es va estenent de mica en mica i té, a més, una altra gran virtut: la d’haver posat sobre la taula la noció de bé comú. És cert que la reflexió sobre el bé comú no és nova. En l’àmbit anglosaxó, per exemple, ja acumula uns quants anys i en alguns països europeus, en especial a Itàlia, ja ha entrat de ple en l’àmbit de la implementació jurídica i política. Per simplificar, cal entendre el bé comú com una tercera categoria, una tercera via entre la propietat privada i la propietat estatal (o pública, si ho preferiu), que no sempre -ni de bon tros- té el caràcter de bé comú. La modernitat va instaurar un sistema basat en dos pols de poder i de legitimitat oposats: el de l’estat sobirà i el de la propietat privada, presentats com les dues cares de la mateixa moneda. El pes específic d’un pol o de l’altre variarà en funció del context històric i geogràfic, però ambdós esdevindran els pilars de la retòrica moderna, impregnant l’imaginari col·lectiu i anul·lant totes les formes premodernes de gestió del que és comú, que després d’uns quants segles malden per tornar a surar, òbviament en un format diferent.

La restitució de l’essència del concepte de bé comú xoca de ple amb aquesta retòrica i amb tot el corpus jurídic i institucional que se’n deriva, cosa que explica les seves dificultats per obrir-se camí. Però ho farà, i ho farà, entre altres raons, perquè la crisi actual ha posat de manifest que no era cert que no hi haguessin altres alternatives, altres formes d’organització i de control social del que és comú. Està emergint una altra narrativa de l’espai públic i del paisatge basada en la idea de bé comú, i això és una molt bona notícia.

La noció de bé comú ha retornat gràcies, en bona mesura, a les mobilitzacions socials en defensa del territori i dels valors dels seus paisatges que s’han desvelat en les darreres dècades, aquí i arreu. Salvem l’Empordà,que enguany celebra els 15 anys d’existència, n’és una mostra reeixida. M’agrada el nom de la campanya endegada per celebrar aquest aniversari: Som Empordà. De salvem a som. Perquè, certament, som paisatge. No tenim un bé comú (en aquest cas, el paisatge), sinó que som partícips d’aquest bé comú; en certa manera, som part del bé comú. Per això som paisatge. Per això som Empordà.