El retorn al lloc

Tinc la impressió que vivim uns moments especialment interessants i esperançadors, molt propis de tot final d’etapa. És veritat que són també moments incerts i que la incertesa pot provocar inseguretat i indeterminació, però la il·lusió i les expectatives que genera tot canvi de cicle superen a bastament les incerteses. Semblaria, en efecte, que una determinada forma d’entendre el nostre entorn, de gestionar-lo i de relacionar-nos-hi està arribant a la seva fi. Estem assistint a un canvi de paradigma, en el sentit més ampli de la paraula. Les clàssiques estructures materials i ideològiques que crèiem infal·libles s’estan esquerdant, estan perdent la seva aura de solidesa i el seu caràcter de dogma. Els pilars del sistema de producció i de consum hegemònic mostren esquerdes, i el model de creixement i els valors socials imperants fins fa quatre dies es veuen qüestionats per noves actituds davant el treball, davant els recursos naturals, davant el lloc. Es reclama una vida més completa, més plena de sentit, en la qual l’individu sigui l’amo del seu destí, controli el seu propi temps, s’alimenti de manera més sana i visqui una existència en plenitud.

Alguna cosa passa, alguna cosa es mou a nivell cultural, social, fins i tot ètic. I és aquest “quelcom”, aquest canvi de paradigma assenyalat, el que en bona mesura explica que mirem els llocs d’una altra manera, molt més emocionalment. La modernitat ens va induir a pensar que l’espai geogràfic era només un espai geomètric, quasi topològic, i que els llocs eren simples localitzacions, fàcilment identificables als nostres mapes a partir d’un sistema de coordenades que ens marcava la seva latitud i longitud. I ara ens adonem que això no és exactament així, sinó que l’espai geogràfic és, fonamentalment, un espai existencial, conformat per llocs la materialitat tangible dels quals està tenyida, banyada d’elements immaterials i intangibles que converteixen cada lloc en quelcom únic i intransferible. Ho sabíem. El món sempre ha estat així i els llocs sempre s’havien viscut d’aquesta manera, però en les últimes dècades ho havíem oblidat. Ara, per fi, ho estem redescobrint. Observo una certa recança a parlar obertament i sense complexos d’aquesta dimensió afectiva que mantenim amb els llocs, potser influïts en excés per les elevades dosis de positivisme i cartesianisme (també cartogràfic) que ens ha inculcat la modernitat. Però em costa d’entendre-ho, sincerament.

Per més que ens movem i ens desplacem amunt i avall, per més globals que ens sentim, seguim notant la necessitat existencial d’identificar-nos amb un espai determinat, o amb molts alhora i de diferent escala. No he cregut mai en l’expressió ciutadà del món, entesa com la no pertinença enlloc. S’és ciutadà del món des d’un lloc. Experimentem, vivim i estimem altres llocs a partir d’un marc referencial local concret, tangible, que no és ni millor ni pitjor: simplement, és. Els llocs actuen com a vincle, com a punt de contacte i interacció entre els fenòmens globals i l’experiència individual, i més ara que mai.

El retorn al lloc al qual estem assistint no significa tornar inevitablement a formes premodernes d’identificació territorial, tal com és interpretat aquest fenomen per part d’una esbiaixada forma d’entendre el cosmopolitisme, molt mediàtica d’altra banda. Entendre el retorn al lloc d’aquesta manera seria certament nefast i perillós. No podem retornar al lloc en clau de replegament per impotència davant d’un món insegur i incert. No es tracta de tornar a espais microsocials impregnats de lògiques tribals i corporatives. No es tracta d’emmurallar de nou, metafòricament parlant, pobles, viles i ciutats. No és això. El retorn al lloc que ara s’està produint va en una direcció totalment contrària a l’anterior. Es tracta d’un retorn en clau progressista i crítica a la cerca de noves formes de democràcia i de participació ciutadana. És, fet i fet, un retorn a la política en el sentit més ampli i profund de la paraula: la gestió col·lectiva, transparent i democràtica dels espais de la vida quotidiana. Retornar a la política a través del retorn al lloc implica lluitar per aconseguir una nova cultura socioambiental de l’ordenació territorial que doni prioritat a la cohesió social, a la gestió prudent dels recursos naturals, a un tractament nou i imaginatiu del paisatge i a una nova forma de govern i de gestió del territori basada en el diàleg, la participació, la cooperació i la gestió concertada. Per això estic esperançat. I il·lusionat.