Aquelarre de la llibertat

Davant la serenitat amb què els catalans retroben el gust per la llibertat, alguns espanyols van retrobant les seves tradicions més fosques. El mateix dia del Concert per la Llibertat llegíem un article sobre el florent negoci de la memorabilia feixista a Madrid. A aquests espanyols nostàlgics els delata el vocabulari, lligant-los "ònticament", com diria Heidegger, a l'Espanya negra que després els historiadors a sou d'Acadèmia i els polítics a sou de no se sap què s'esforcen a atribuir a conxorxes internacionals i sionismes maçònics.

La idea de conxorxa és consubstancial a un món bastit en l'excepció. Dins la visió precopernicana d'un grapat d'historiadors espanyols, Espanya és la norma i la resta una desviació. O directament l'imperi del mal, que cal extirpar a sang i foc. "España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma ", etc., guardiana de les essències i "centinela de Occidente ". Com recorda aquesta designació de Franco empescada per Luis de Galinsoga -el de "Todos los catalanes son una mierda "-, " Die Wacht am Rhein ", el títol d'un poema de Max Schneckenburger amb que l'exèrcit alemany començava el seu informe diari durant la Segona Guerra Mundial! Quan l'ocasió ho demana, i sembla que ho demani sovint, Espanya s'erigeix en mestretites de mig món, " evangelizadora de medio orbe " en el llenguatge irrepetible de Menéndez Pelayo, o model de transicions democràtiques en el triomfalisme dels joves nacionalistes del PSOE, com els definia el corresponsal del New York Times a començament dels anys 80.

Ben d'hora, aquells joves nacionalistes enfilats al poder gràcies a enormes injeccions de marcs alemanys aportades per la Fundació Friedrich Ebert van fer seva la idea falangista del perill del catalanisme, sols que ara, en versió invertida. On el franquisme veia amenaces " rojo-separatistas ", els nous guardians d'Occident veien una hidra burgesa disposada a menjar-se una revolució que, irònicament, ells mateixos tenien la missió de desactivar. L'SPD alemany no havia finançat el nou PSOE per descavalcar el franquisme residual sinó per barrar el pas al Partit Comunista, que als anys 70 es perfilava com a receptor del poder després del canvi. Hi havia doncs una continuïtat funcional entre el suport de les democràcies a la dictadura i la ingerència de la socialdemocràcia alemanya per assegurar el continuisme estructural amb un PSOE fet a mida. El que segueix, des del cesarisme de Felipe González, passant per l'abisme de la corrupció, fins a la liquidació del llegat del Moviment Socialista Català de Pallach dins el PSC i la definitiva alineació d'aquest partit en contra de l'essència de la democràcia, és la història d'una degradació. Els alemanys l'han pagada llargament amb enormes transferències de fons. Què hi ha d'estrany que, d'una banda, se n'hagin cansat, especialment a la vista dels resultats, i que, de l'altra, vulguin retenir algun benefici d'aquella fantàstica inversió en un pou sense fons?

D'aquesta inversió, els alemanys en volen treure, en primer lloc, estabilitat en un flanc europeu tan inestable com ho ha estat tradicionalment la península Ibèrica. En aquest sentit el clam català es percep en un primer moment com la peça de dominó que pot alterar la partida. Es per això que tot l'esforç de l'Estat i dels seus executors locals, els Peres, Alberts i Alícies de torn, per subjectar Catalunya s'articula en un discurs alarmista, de segrest del dret, de bogeria de masses que han begut el filtre de l'adoctrinament i caigut en mans del maligne. La imatge de l'aquelarre, procedent de l'Espanya tètrica retratada per Goya, és el final lògic d'una construcció discursiva de moltes dècades per justificar la caça de bruixes i l'acte de fe.

Al famós quadre de Goya, el conciliàbul de bruixes està presidit pel gran cabró. En clau d'humor podríem respondre a la Sra. Sánchez-Camacho que al concert del Nou Camp, per ella batejat d'aquelarre rupturista, de cabra sols n'hi havia a la sopa. Però amb segons qui el diàleg és no ja inútil sinó pervers, en tant que coadjuva la perversió de les idees i del mateix llenguatge. Al concert del Camp Nou -que vaig seguir intermitentment des del sofà sense pensar que ningú s'atribuiria el dret d'encetar aquelarres de tebiesa- la música va convocar -que no provocar- la manifestació d'una veritat irrefutable sobre aquest país. Per això Muriel Casals va poder negar que Catalunya deliri o somniï. "Nosaltres som el somni" vol dir simplement que hi som, que som. I en l'espontaneïtat i normalitat amb què la gent hi érem (de cos o d'esperit present) exercint de llibertat que s'anuncia a ella mateixa, hi ha el missatge més tranquil·litzador i alhora més compromès per Europa. De bruixes, com deia el gallec de la dita, " haberlas, haylas ". Però és ben clar que on hi ha bruixes és perquè hi ha inquisidors.