La Detroit europea?

No començaré desdint-me del que dic amb la frase Salvades totes les distàncies que calgui , un dels llocs comuns més buits de l'arsenal periodístic. Si tantes distàncies hi ha, valdria més deixar-ho córrer. Em guardaré, doncs, d'insinuar que Barcelona sigui la Detroit europea. La pregunta del títol ja la poden donar per contestada en negatiu. Però les catàstrofes de factura humana convé mirar-se-les amb circumspecció, i en vista de la fantasmització del que havia estat un empori industrial, preguntar-se si la Barcelona encastellada en el model que encara porta el seu nom no presenta símptomes d'exhauriment com els que aparegueren a Detroit ara fa quaranta anys.

Les causes de la fallida, ara oficial, són diverses. Si cal singularitzar-ne una, el protagonisme el tindria la incapacitat dels polítics i els sindicats per presentar als seus electors la crua realitat i adaptar-se al que anunciava la crisi del petroli dels anys 70. La crisi dels carburants féu emergir companyies japoneses com Honda, Toyota i Subaru amb capacitat per conquerir quotes de mercat cada cop més grans. Però el cop de gràcia arribà als 90 amb el desequilibri resultant de la incorporació a l'economia de mercat d'una ingent massa obrera qualificada que partia de sostres salarials extraordinàriament baixos i atreia el capital alliberat per la globalització. Arribà un moment que la major part de les peces dels cotxes es fabricaven a Mèxic, al Brasil i molts indrets asiàtics, mentre Detroit, atrapada en el model fordista, perdia tota perspectiva de reciclar-se. Desproveïda de base productiva, aquella conglomeració per força s'havia d'encongir, però no ho pot fer al ritme a què va créixer. Mentrestant és una ciutat de barris esventrats i amb una tènue presència de la llei.

Amb mirada antisistema és fàcil culpar el capitalisme del paisatge lunar de Detroit, però això val tant com culpar els àngels de fer pipí i malmetre les collites. Culpar-ne la bombolla immobiliària és agafar el rave per les fulles. La bombolla es va inflar arreu, i quan va esclatar va afaitar valors de fins al 50 per cent en moltes ciutats del país, notablement a l'Oest, on els preus havien pujat més. A San Francisco van caure el 30% en dos anys. Però durant el 2012 s'han recuperat els nivells anteriors a la crisi. Si l'habitatge fos la causa de la decadència, Detroit ho tindria fàcil per remuntar. S'hi poden comprar cases per no res. Però aquesta explicació és errada, i fins i tot perillosa per a un país com Catalunya, on insistir en la construcció és una recepta per aprofundir la crisi i preparar-ne de noves.

A Silicon Valley l'habitatge s'ha recuperat per la relació virtuosa entre oferta i demanda. Hi ha demanda perquè és la zona dels Estats Units on més creixen els salaris, i creixen perquè es necessita gent qualificada per a feines innovadores. Són els salaris els que dinamitzen l'habitatge, no a la inversa. En creixement salarial, San Francisco liderava el país a finals del 2012 amb un 25% d'alça respecte a l'any anterior. En canvi, a la propera Santa Cruz, la mitjana dels salaris queia un 0,8% mentre els valors immobiliaris es recuperaven i l'atur baixava un 7,8%. Què ho fa que, malgrat l'alça immobiliària, es doni un empobriment objectiu? Doncs el fet que les noves feines es concentrin en l'oci i l'hostaleria, feines d'escàs valor afegit, a diferència del que passava a les veïnes San José i San Francisco i al corredor entre les dues ciutats, on es concentren el talent i els sous més alts de tot el país. L'activitat d'alt nivell de coneixements permet mantenir uns serveis de qualitat altrament insostenibles. Les excel·lents escoles públiques de Cupertino, Palo Alto, San Carlos i Menlo Park no són producte de l'atzar sinó de la capacitat recaptadora de les administracions locals, possible gràcies a la presència d'unes indústries en relació simbiòtica amb universitats de primer ordre i a uns governs locals prims, expeditius i business friendly .

A Detroit la correlació govern-empresa ha estat una piràmide invertida. L'educació pública i la burocràcia municipal ocupaven molta més gent que no pas la General Motors, Chrysler i Ford juntes. Això sols era possible endeutant-se. Però no tothom pot ser funcionari, i Detroit ha anat perdent població. La situació havia esdevingut insostenible, però es podia intentar reestructurar el deute i redimensionar la despesa. No ha estat possible posar d'acord els tenidors de bons i els empleats municipals perquè els uns condonessin part del deute i els altres se sacrifiquessin en salaris i pensions. Declarada la fallida, els creditors recuperaran una part ínfima de la seva inversió i els funcionaris perdran la feina. Els sindicats que els han empès a aferrar-se a l'statu quo han obtingut una victòria pírrica. A Detroit es busca soci capitalista per reflotar una ciutat que no admet retallades.