Ombres de tripartit

Un fantasma recorre Espanya, el fantasma de l'independentisme. Realitats fins ara incommovibles i certeses aparentment inqüestionables trontollen, mentre que conviccions abans silenciades i realitats marginades s'obren camí. Tot el que era sòlid es gasifica a gran velocitat.

Al paràgraf anterior el lector hi deu haver detectat el to d'un cèlebre passatge del Manifest comunista . I és cert que a mitjan segle XIX el fantasma de la revolució espantava Europa, però a Espanya el que de veritat preocupava era el desafiament que, fins i tot dins la revolució, representava el catalanisme: federalista, autonomista, nacionalista, tant li fa. I aquell fantasma provoca ara les reaccions de sempre. El govern criminalitza tot allò que no pot doblegar. Al franquisme li donà molt de joc el rojo-separatismo . Al neofranquisme n'hi dóna el filoterrorismo . Vincular la PAH a grups "que tenen a veure amb ETA" respon a la mateixa lògica amb què el franquisme gestionava la desafecció identificant-la ad libitum contra un enemic acreditat. Algun dia caldrà analitzar l'ETA-dependència de l'Estat, però és evident que davant el prestigi de les paraules màgiques cauen totes les resistències. I al PP li costa molt renunciar a l'eficàcia per més que sigui immoral. Així va enganxant els enemics com llonganisses, per contaminació verbal. No ha estat, tampoc aquest cop, una patinada de la delegada del govern espanyol a Madrid, sinó una autèntica delegació d'una manera de fer prou coneguda de la Fundación FAES, el president de la qual és capaç de posar en un mateix sac el terrorisme d'ETA i l'independentisme català en un discurs "acadèmic" a la Universitat de Georgetown.

El problema cremant d'Espanya és com finançar el seu dèficit sense alterar l'equilibri territorial. Un equilibri basat en el desequilibri crònic de la balança catalana. La solució, tal com la concep Espanya, consisteix a girar la crisi econòmica en contra de l'objectiu de resoldre les dues coses alhora, crisi econòmica i desequilibri de poder, una solució que en tots els casos passa per un canvi d'estatus de Catalunya. Aquesta solució innegablement amplificaria els problemes de l'Estat i, per tant, no cal esperar "diàleg".

A Catalunya, el perill està en l'escissió del problema econòmic, inajornable per als que en pateixen els efectes més greus, del problema polític, també inajornable, però sotmès a una pressió d'alentiment amb risc d'eventual eliminació. Les crides a relaxar el compromís de la consulta no tenen cap altra finalitat que preparar el terreny a la deserció. I les crides a incorporar el PSC a una hipotètica troica , en què CiU recuperaria centralitat arbitrant entre dos projectes incompatibles, més que la recerca d'un front nacional fa l'efecte d'una provocació a banda i banda. Potser per anar buscant una sortida de baix cost al compromís d'un pacte que obliga a massa.

Per això algú amb bon sentit metafísic ha dit, parafrasejant Voltaire, que si Duran no existís, caldria inventar-lo. Quin dubte hi ha que l'inventarien. Què és Duran si no una invenció? El producte d'un estol d'interessos que, si no es reinventessin ells mateixos en cada etapa històrica, Espanya no trigaria gens a empescar-se'ls.

CiU veu amb alarma creixent que el desmantellament de l'estat del benestar genera anticossos, als quals cal sumar l'efecte en l'opinió de la perplexitat que li provoca el compromís sobiranista. La circumspecció i el discurs del seny no amaguen a ningú l'estancament i tot augura una pèrdua de vots favorable a una ERC governada per un líder que té la consistència ideològica i la transparència retòrica necessària perquè ERC sigui un partit confiable. La constància en els principis d'un soci necessari percebut com a rival perillós posa nerviosos alguns sectors de CiU que darrerament exigeixen amb pocs miraments que l'aliat altra hora rebutjat i escarnit se'ls hi subordini. Li censuren que tingui criteri polític i fins i tot consciència social. i capgiren la lògica de les posicions respectives denunciant que ERC prioritza l'electoralisme a la independència. Aquest argument és una projecció de la situació a CiU, on es fa evident l'afebliment de Mas i el miratge d'un retorn al xipolleig del passat.

A Mas sembla que li costi cada cop més mantenir la disciplina de la tripulació en la singlada cap a Ítaca. La proposta d'incorporar el PSC i ERC al govern és absurda. ¿Algú s'imagina una oferta semblant d'Alex Salmond als laboristes la vigília del referèndum escocès? Sols té sentit com una maniobra per compartir la responsabilitat (i els efectes negatius) d'uns pressupostos impopulars, i alhora com un estratagema per coresponsabilitzar ERC del previsible fracàs de la consulta, que ja estaria inscrit en la mateixa proposta de tripartit.