Resultats raonables

Electritzades per l'aposta al tot o res (o majoria excepcional o resignació) d'una banda, i de l'altra per l'intervencionisme histèric que va dels manifestos "conciliadors" de l'esquerra espanyola fins a la brutícia de les clavegueres del Partit Popular, passant pel guinyol de Tejero i la partida de la porra que el ministre de l'Interior va enviar a les urnes, al final les eleccions van acabar en anticlímax i amb resultats raonables. Si alguna sorpresa hi va haver és que el PP aconseguís traslladar al govern català tota la responsabilitat de les retallades, fent oblidar a centenars de milers d'electors que és aquest partit qui, des de l'Estat i amb majoria absoluta, decideix tant els impostos que graven l'economia catalana com les partides pressupostàries, escandalosament desproporcionades a l'esforç fiscal. Que a sobre hagi sortit indemne de la campanya més immoral des del restabliment de la democràcia, permet avaluar el grau de cinisme o, en el millor dels casos, d'ignorància que pateix el seu segment de l'electorat. Amb la hipòtesi del cinisme no hi ha res a fer tret de partionar el territori moral i traçar una línia vermella infranquejable: la que CiU ha traspassat durant la legislatura passada triant el PP com a soci preferent. En la segona hipòtesi, cal fer un esforç superlatiu per educar la part educable d'aquest electorat, ajudant-lo a esvair la por a les tenebres exteriors amb què la propaganda ha esmussat els brots de consciència de moltes persones, fent-los oblidar que l'infern no és a fora sinó que és l'Espanya del PP.

És cert, tots esperàvem una victòria a l'alça de CiU, però era una expectativa induïda per sondejos que un cop més s'han demostrat errats. Els arguments d'alguns amics per convèncer-me del lideratge definitiu de Mas es basaven més en la fe que en la constatació, i al capdavall aquest ha estat el punt feble de la candidatura: la imatge de profeta baixant al poble amb el full de ruta després de l'Onze de Setembre exigia creure en una transfiguració. En aquest miracle hi han insistit periodistes i intel·lectuals que encara no fa un any escarnien l'independentisme exprés, remetent a les calendes gregues un procés pel qual no donaven ni cinc cèntims. Però heus aquí que, formats a toc de xiulet, no sols s'han sumat a l'evidència d'un procés que humanament no té espera, sinó que han fet mans i mànigues per convèncer l'electorat que d'ara endavant la independència era cosa exclusiva de CiU.

Això no era seriós i no ha quallat, i està bé que no hagi quallat. A les pretensions de lideratge absolut podia objectar-se que el currículum independentista del president no presentava prou mèrits per deixar el procés exclusivament en les seves mans. I en nom de què se'ns demanava fer això? En nom d'un partit que no ha estat mai programàticament independentista. I en nom d'una fita impronunciable a la qual CiU al·ludia amb eufemismes des de feia sols uns mesos. Però qui és CiU al capdavall? En la passada legislatura CiU ha estat dos caps amb un sol parell de cames. I un partit teratològic que debat amb ell mateix si avança cap a un estat independent o retrocedeix cap a una unió més o menys reformada amb Espanya no concita visions de terra promesa, es digui Ítaca o Massachusetts. Talment com si Moisès baixés del Sinaí amb un sacerdot d'Anubis. Tenia raó Pere Navarro quan contraposava a la contradicció del PSC la de CiU. Aquesta contradicció, que s'ha manifestat desastrosament en plena campanya, necessàriament havia d'enfonsar una aposta basada en la seva superació calculadament retòrica.

Tampoc és cap sorpresa el repunt d'ERC fins als nivells anteriors a una estratègia malmesa per l'ambició de governar a qualsevol preu. La sinceritat, substància intel·lectual i moderació expressiva de Junqueras han esvaït la desconfiança generada per uns altres líders que havien creat la impressió que, més que servir el país, es servien ells del país. Resolt aquest capítol amb elegància, és natural que ERC reprengui el creixement que el tripartit va tallar d'arrel.

Les coses estan, formalment, on havien estat altres vegades: CiU victoriosa però obligada a pactar. Sols que aquest cop ho ha de fer encotillada per unes expectatives que Mas no es pot permetre defraudar amb el pretext d'uns resultats decebedors. Paradoxalment, és en aquestes dures condicions, més que en la comoditat d'una majoria absoluta, quan podrà demostrar la seva fusta de líder. Li caldrà lluitar primer amb el propi partit, i si cal reformar la federació, a fi de perseguir l'objectiu compromès en campanya. I després desplegar els seus dots diplomàtics per plasmar en acció la transversalitat independentista que suposa desembarcar en un projecte en marxa, i que s'ha demostrat que CiU no es podia adjudicar, tot i que sí que pot, i segurament no té cap més sortida digna que compartir-lo.