20/03/2012

Siguem més americans

3 min

Fa anys, quan el debat del cànon literari sacsejava les universitats americanes, un col·lega va prorrompre en l'exabrupte: "És canònic el que nosaltres decidim que ho sigui". La frase, que tingué els seus adeptes, era tan estúpida com el menyspreu de la crítica que afecten alguns novel·listes de plató televisiu i premi literari. La literatura, com el comerç, necessita màrqueting, però la cultura necessita legitimitat. Innegablement, la crítica acadèmica consagra, però, com l'òliba de Minerva, aixeca el vol quan l'obra ja és feta. No en determina la força ni l'abast. Un exemple: els hispanistes americans han ignorat Ramon Llull des de la fundació de la primera càtedra d'estudis romànics a Harvard el 1819, sense que això llevi ni una molècula a la importància del frare mallorquí. Llull tindrà sempre un lloc d'honor a la cultura catalana, i l'existència d'aquesta cultura prova que encara hi ha virtut a la saba que destil·len les arrels lul·lianes.

Així com les obres valen per elles mateixes, la democràcia existeix a priori de l'estat i la Constitució. L' a priori , o sigui, la idea de pacte social i la voluntat general que en deriva, potser és un mite, o més exactament una idea políticament útil, però és el que legitima l'ordre jurídic a les societats occidentals contemporànies. Per això és pervers equiparar la democràcia, que és un concepte facilitador, amb una Constitució determinada, que és un document restringit per les circumstàncies i els objectius de la seva redacció. I encara és més pervers confondre-la amb una interpretació, que és un acte polític i sols serà democràtic en la mesura que equilibri les passions actives dins la societat. Democràcia no és, doncs, la llei -de lleis també en tenen les dictadures-, sinó el procés ordenat de manifestació de la voluntat popular, i és antidemocràtic segrestar aquest procés en qualsevol dels seus nivells d'aplicació legislativa. A Califòrnia, per posar l'exemple que tinc més a mà, el poble legisla mitjançant proposicions de llei emanades de la societat, o sigui ILPs, que es voten en paral·lel al procés electoral i són vinculants. A cap americà li passaria pel cap qüestionar el dret dels californians a exercir la sobirania en els temes que afecten la forma de vida que es volen donar a ells mateixos, des de la política fiscal i el finançament fins a qüestions territorials, ambientals, educatives, jurídiques i penitenciàries, o fins i tot ètiques, com la pena de mort o els matrimonis homosexuals.

A La nacionalitat catalana Prat de la Riba convidava els catalans a aprofitar l'experiència de tots els pobles, però per damunt de tot, deia, "pensem, sentim i obrem, visquem i morim únicament com a americans". Tret d'aquesta darrera assignatura, que encara tinc pendent, he procurat seguir l'exhortació de Prat, tot i la seva impopularitat llavors i ara. D'aquesta impopularitat, que té més d'hispana que de catalana, en dóna fe l'entusiasme amb què la gent coreja la tornada de L'avi amb enyor colonial les nits d'estiu a la costa. Però no havien passat sis anys del "desastre" que recorda l'havanera, que Prat va comprendre el valor exemplar dels Estats Units com a societat aixecada amb el propi esforç, la confiança en ella mateixa i la defensa del dret a desenvolupar-se seguint les pròpies tendències. En altres mots, com a poble il·lustrat, segons la definició d'Il·lustració que donà Kant.

Henry David Thoreau, un dels escriptors més individualistes d'aquella Unió que Prat admirava pel seu individualisme, va anar a la presó per haver-se negat a pagar impostos a un estat que es resistia a abolir l'esclavatge. Quan Emerson va visitar-lo a la garjola i li va preguntar "¿Què hi fas aquí dins, Henry?", Thoureau li va respondre: "¿Què hi fas allà fora, Ralph?" Ara mateix, una parella de joves pretén ingressar els seus impostos a l'Agència Tributària Catalana, com tocaria si Catalunya tingués el concert. La resposta de l'Agència és decebedora: la Generalitat no té aquestes competències. Això aquests joves ja ho sabien; la qüestió no era aquesta sinó esbrinar si la societat civil podrà empènyer el govern cap on diu que vol anar. Abans que amb l'Estat, a Catalunya la democràcia topa amb unes estructures locals fetes a la mida de Madrid. D'aquestes estructures se'n pot dir el que deia Prat del provincialisme: que sacrificava el patriotisme per les miserables engrunes de l'àpat burocràtic. A força de carregar tots els riscos a la societat civil, arribarà que la mateixa retòrica del govern departirà els que han assumit el dret a decidir i els que confonen el dret amb la legalitat vigent. Aleshores algú, des de dintre del cercle cada cop més gran dels que lluiten per exercir aquell dret, li podrà preguntar al president: Artur, ¿què hi fas allà fora?

stats