Les advertències de Dani el Roig

Encara no s'havien apagat els clams de la Diada, que Daniel Cohn-Bendit advertia al poble català que amb la seva afirmació nacional es posava al costat dels nazis, i que en cap cas la seva llibertat tindria cabuda a Europa. Convidat per la Fundació Romea per a les Arts Escèniques, sense que se li conegui cap relació amb aquestes arts, Cohn-Bendit coincidia amb els primers trets de la intel·lectualitat reaccionària espanyola, els Savater, Espada, Caja i companyia, que fa anys que trepitgen la dignitat dels catalans amb raonaments molt semblants als emprats per aquest polític europeu, les formes extremes de pensament del qual no el salven d'una fixesa incompatible amb la fluïdesa del moment històric.

A Cohn-Bendit el va catapultar el Maig del 68, un moviment que va semblar colossal quan el 13 d'aquell mes van sortir als carrers de França un milió dos-cents mil francesos. Potser hauria d'haver-lo fet reflexionar que l'11 del mes passat un milió i mig de catalans marxessin en una sola ciutat d'un país la població actual del qual és una setena part de la que tenia França el 1968.

L'any 68 els estudiants francesos estaven polititzats per les guerres d'alliberació nacional a Algèria i el Vietnam. Avui, això, Dani el Roig prefereix no recordar-ho. Els temps han canviat i el seu món és l'escó d'un Parlament Europeu que no li agradaria compartir amb diputats de països novament descolonitzats. Ell preferiria que Estrasburg s'enlairés com un globus per sobre de milions d'individus expropiats de les seves arrels i característiques concretes. Cap on porta aquest pensament ho diu ben clar la pretensió que Brussel·les s'inhibeixi en el litigi entre Catalunya i Espanya, com si l'Europa postnacional que ell defensa estigués a una distància sideral dels drets objectius de les persones. No ignora, però, que reclòs dins d'Espanya, el plet democràtic català es resoldria amb violència. I no cal gran imaginació per saber d'on vindria la violència.

En una conversa de Jean-Paul Sartre amb Cohn-Bendit, que publicà Le Nouvel Observateur arran dels fets del Maig del 68, el filòsof concloïa dient que els estudiants havien aconseguit "l'extensió del camp dels possibles". Tres anys més tard, publicava una brillant anàlisi sobre el conflicte basco-espanyol arran del procés de Burgos. El procés era un escàndol no perquè mostrés la brutalitat del feixisme espanyol, coneguda per tothom, sinó perquè descobria l'existència del fet nacional basc. Demostrant que aquest fet encaixava en la lògica del colonialisme, Sartre recuperava l'expressió "eixamplar el camp dels possibles" referint-la a l'aspiració dels colonitzats. En el retorn del patriotisme original dels pobles subjectes hi veia la prova d'una existència nacional que, combatuda durant segles, seguia sent el vincle profund entre els seus habitants. El separatisme no era, doncs, una pulsió ocasional sinó necessària. La sobreexplotació dels bascos en tant que bascos, que permetia que un treballador de Burgos visqués millor que un de Bilbao, acabaria arruïnant l'economia basca. Rebel·lar-se i afirmar la pròpia identitat esdevenia l'única manera de combatre la colonització, que no era imaginària, sinó més real pel fet de donar-se en una societat industrial i capitalista. Sartre descrivia acuradament el mecanisme de l'espoli fiscal, que els catalans encara pateixen. I advertia que els homes, per més oprimits que estiguin, no es transformen en coses; al contrari, es converteixen en la negació de les contradiccions que els imposen. I això exactament ha estat l'Onze de Setembre. Però quan l'hi van suggerir a l'entrevista que li va fer aquest diari, Cohn-Bendit no en volia saber res de l'espoli dels catalans. Tot i així, no es va estar de preguntar maliciosament si l'Estat havia posat diners per als Jocs Olímpics.

A l'entrevista de Sartre amb Cohn-Bendit el filòsof intentà explicar-li que la malfiança dels treballadors envers els estudiants no era primordial sinó producte de la història i, concretament, de la carnisseria del juny del 1848. Cohn-Bendit no atén a explicacions històriques, va a pinyó fix: a Billancourt -insisteix- els obrers no han deixat que els estudiants entressin a la fàbrica.

Sartre s'acostà al Maig del 68 per la seva fe infrangible en els joves. Per Cohn-Bendit la trobada pública amb el gran intel·lectual fou, no cal dir-ho, profitosa. Però no en el sentit d'eixamplar la seva visió de les coses. No va entendre mai el que Sartre volia dir quan advertia que, malgrat ser lliures, encara hem d'alliberar-nos, i que cal revoltar-se contra les alienacions. Que no ho va entendre ho demostra que, davant l'esclatant exercici de llibertat dels catalans, Cohn-Bendit els pari l'esquer d'una alienació: "¿De debò teniu interès a perdre el partit Madrid-Barça? Vosaltres mateixos!"