29/11/2011

El somni d'una nit d'estiu

3 min

Al final de la seva autodefensa en el judici per l'atac a la caserna de Moncada, Fidel Castro afirmà: "La historia me absolverá". La història, ai!, és un jutge imprevisible, perquè no es regeix per cap llei coneguda sinó pel canvi permanent. Aquesta mateixa frase podrien haver-la pronunciat Hitler i Stalin, tan creients com Castro en la història com a causa final d'ella mateixa. En canvi, no podria haver-la dit Franco, convençut com estava que Déu ja l'havia perdonat i fins i tot entronitzat. Tot i així, mentre els historiadors debaten la qüestió, és evident que els espanyols sí que l'han perdonat, com es desprèn de les eleccions del passat dia 20. Un retorn en tota regla del franquisme sociològic per més lleis de la memòria històrica que s'aprovin al Congrés. Jo no sé si sempre és cert que els pobles tenen el govern que es mereixen, però en democràcia la frase em sembla inqüestionable. Sols cal afegir-hi que ho tenen perquè ho volen. El nacionalisme espanyol fa anys que malda per recuperar les cotes assolides amb la Guerra Civil. Un cop dissolta l'excepcionalitat espanyola en una Europa que perdia sensibilitat històrica a mesura que s'allunyava de les catàstrofes de mitjan segle, el nacionalisme espanyol, treballant les baixes passions etnocèntriques, ha convertit la cita electoral en un plebiscit per tornar al grau zero d'una Transició en què els franquistes havien ingressat de molt mala gana. Els socialistes, després de sacrificar un model d'estat damunt el qual haurien pogut bastir un discurs inexpugnable al feixisme, acaben caient dins la fossa on enterren l'Espanya plurinacional. Feia massa anys que els dos partits espanyols pugnaven per superar-se l'un a l'altre en nacionalisme i lògicament ha acabat triomfant l'oferta més coherent i descarnada. Els espanyols tenen efectivament el que es mereixen.

I també els catalans. Els uns perquè, malgrat l'eufemisme de la catalanitat per a tothom, són en realitat espanyols que viuen a Catalunya i per tant responen a les pulsions del nacionalisme que triomfa a Espanya. I els altres perquè cerquen seguretat posant el cap, o sigui el vot, sota l'ala de l'immobilisme. El reforçament de Duran i Lleida és la cosa més contrària a l'esperit del 10-J que hom pugui imaginar. Si algú creu que una CiU condicionada per Duran i pressionada pel poder financer encetarà la via de l'autodeterminació, ja pot anar escrivint la carta als Reis. S'ha parlat d'un recentrament sobiranista de la política catalana, però els fets no avalen aquesta apreciació. I com que parlar de la conducta esquizofrènica d'un col·lectiu és no dir res, sols queda rendir-se a l'evidència i acceptar el dictamen d'Unamuno que als catalans ens perd l'estètica. L'estètica de les manifestacions i dels referèndums, dels gestos grandiloqüents i les escenificacions per impressionar-nos a nosaltres mateixos.

Aquests dies ha circulat per internet una petició de signatures per protestar que la revista Time no inclogués els Països Catalans en les 10 nacions més properes a assolir la independència, entre les quals hi ha el País Basc. La protesta és benintencionada però d'una candidesa esfereïdora i difícilment eficaç. ¿Algú creu que Time està mal informada? Ben al contrari, s'ha avançat correctíssimament a la plasmació electoral del mapa ibèric. Deixant de banda l'absurd de parlar dels Països Catalans com d'una unitat política, tossudament negada per la realitat sociològica a València i les Illes, les eleccions han confirmat l'excepció basca com a únic territori amb possibilitats secessionistes reals. A Catalunya, únic territori dels Països Catalans amb vel·leïtats sobiranistes, l'independentisme haurà estat el somni d'una nit d'estiu.

Al capdavall no seria tan forassenyada l'estrafolària idea de Francesc Pujols que amb la dictadura de Primo de Rivera els catalans hauríem consolidat la nostra hegemonia damunt Espanya i anàvem camí d'establir l'hegemonia catalana al món. Això no vol dir, com creia Pujols, que en endavant els catalans aniríem pel món amb tot pagat. La realitat és més aviat al contrari. Sí que vol dir que la missió històrica catalana s'hauria esgotat en l'esforç de catalanitzar Espanya, portant un país absolutista i autoritari a acceptar un règim constitucional i un mínim de formes democràtiques. El mal és que just quan els pobles coronen la seva missió històrica i esgoten la idea que els ha fet créixer, comença la seva imparable decadència. Catalunya ha acomplert la seva missió espanyola i sols podria reviure reinventant-se en una altra idea històrica. Però els pobles no són lliures per decidir quan sorgeixen ni quan desapareixen. I arriba un moment que ni esma tenen per triar allò que una nit d'estiu han somiat que volien.

stats