Bárcenas implica Aznar i Rajoy en el finançament il·legal del PP

MadridMariano Rajoy admet que la corrupció és una de les dues grans causes de la davallada electoral del PP. L’altra és la gestió de la crisi. L’estratègia de la Moncloa, fixada ja fa temps, passa per repetir que s’ha endurit la llei per evitar escàndols futurs i delimitar els casos del passat a dirigents polítics que s’haurien aprofitat de pertànyer a l’organització. La defensa de l’extresorer Luis Bárcenas, però, dinamita l’argumentació dels seus excompanys i assegura que la caixa B era “un sistema de finançament institucionalitzat” al partit des del 1982. És a dir, des de temps d’Aliança Popular.

A pocs mesos de les eleccions generals -a tot estirar, cinc o sis-, l’home que va tenir la clau de la caixa del carrer Génova afirma ara que els òrgans de direcció tenien coneixement de l’origen i del destí de les donacions que hi arribaven i que, previsiblement, després servien per pagar sobresous i altres despeses, com finançar campanyes electorals i la coneguda reforma de la seu estatal. Bárcenas acusa els màxims dirigents de la formació -Manuel Fraga, Antonio Hernández Mancha, José María Aznar i Mariano Rajoy- de rebre aquests pagaments. En el cas del president espanyol, l’escrit de defensa que han presentat els advocats de Bárcenas diu que del 2004 al 2008, “tret d’alguns donatius importants que rebia el president, la resta de la gestió per a la consecució de donatius la feia el tresorer nacional”, que en aquella època era Álvaro Lapuerta. Bárcenas, que n’era el gerent, el va substituir el 2008 amb el vistiplau de Rajoy.

L’objectiu de l’exresponsable de les finances populars, contra qui el jutge ha obert judici oral pels comptes en negre, és evidenciar que ell no anava per lliure -en contra de la tesi oficial- i que era una peça més en una estructura piramidal en què, de manera jeràrquica, “les instruccions emanaven de dalt a baix”. Els advocats pretenen demostrar que difícilment una persona sola pot integrar una “organització criminal”, un dels delictes de què l’acusa el jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata, que veu acreditada l’existència del finançament paral·lel com a mínim des del 1990, nodrit per empreses que després eren beneficiàries d’obra pública.

Per avalar l’argumentació, l’extresorer diu que Aliança Popular va fer servir diverses societats per rebre els donatius. Més endavant, entre el 1986 i 1987, Arturo García-Tizón, aleshores secretari general, hauria obert un compte al Banc de Foment. Ahir ell ho va negar i va assegurar que en aquell temps el partit les passava magres econòmicament. A principis dels noranta, segons aquest relat, Aznar i qui era el seu número 2, Francisco Álvarez-Cascos, rebien les donacions i les entregaven al tresorer, Rosendo Naseiro. Hauria sigut ell qui presumptament va començar a portar una comptabilitat aliena a l’oficial. Després, diu Bárcenas, es va derivar la gestió en Lapuerta. Des del 2008, quan ell va accedir al càrrec i María Dolores de Cospedal va arribar a la secretaria general, les ajudes d’empresaris al PP van disminuir “notablement”. En qualsevol cas, Bárcenas garanteix que sempre va “reportar” els seus moviments als seus caps, és a dir, a ella i a Rajoy.

Els advocats conclouen que el seu client no va actuar mai com a “administrador o responsable legal” del partit. No obstant això, fa uns dies, l’Audiència Nacional va tornar a rebutjar la imputació dels que han sigut i dels que són màxims dirigents de la formació, entre els quals el cap de l’executiu espanyol. En l’àmbit judicial, De la Mata considera el PP responsable civil subsidiari. En el polític, el debat s’instensifica.