DESPRÉS DEL 27-S

Divisió a les urnes sense fractura al carrer

Els experts veuen molt lluny el risc d’una ruptura social i recorden que el vot constata la pluralitat

Explica Raimon Obiols que, quan veu un bloc de pisos on conviuen banderes espanyoles, senyeres i estelades, es pregunta què es deuen dir els veïns al replà de l’escala. Probablement, fa uns anys molts d’ells votaven el mateix. Convergència i Unió i el PSC, sobretot, van saber atreure persones amb horitzons nacionals -i amb referents identitaris- ben diversos. La situació actual a Catalunya ha portat a una polarització: el gruix del catalanisme ha esdevingut independentista, cansat d’intentar regenerar Espanya perquè els catalans hi tinguessin un encaix còmode, mentre que l’espanyolisme ha trobat una nova marca, Ciutadans, capaç de mobilitzar un vot transversal, a dreta i esquerra, antisobiranista. El 27-S senzillament ha constatat l’escenari.

El Parlament sorgit de les urnes és un reflex del pes que tenen el sí i el no a la independència, així com de l’espai dels que defensen terceres vies (reduït en el cas de Catalunya Sí que es Pot, inexistent en el d’Unió). Amb aquest mapa al davant, apareix una pregunta que cal afrontar: ¿hi ha risc de fractura social?, ¿tenim una societat partida en dues?

Les eleccions de diumenge passat, enteses com un referèndum imperfecte, demostren que un 48% dels votants van optar per candidatures del sí, un 39% per les del no i un 11% es van decantar pel sí-no. El sociòleg Salvador Cardús subratlla que aquest resultat “no provoca” cap fractura social perquè les urnes fan emergir realitats. “L’expressió democràtica de la voluntat política el que fa és cosir la societat, fa que la diversitat quedi registrada en un Parlament”, assegura Cardús. Una pluralitat que, recorda, existeix dins de l’espai independentista.

La també sociòloga Marina Subirats explica que la fractura social té a veure amb una societat que ha tendit a ser cada vegada més “desigualitària”. La resposta va cristal·litzar, diu, en dues tendències: en els moviments d’indignació del 15-M i en l’onada independentista. Per tant, des d’aquest punt de vista, la dualitat política actual és el “símptoma” d’una causa més de fons. D’aquest debat, Subirats en parla avui en un article a la pàgina 44 de l’ARA.

L’èxit de l’unionisme i del sobiranisme en determinades zones, ciutats i barris sí que demostra, segons Jorge Galindo, investigador al departament de sociologia de la Universitat de Ginebra i membre del col·lectiu Politikon, que hi ha una “divisió de preferències” que té una “correlació amb el territori”. Tot i que, segons explica, les classes més baixes i les més riques (els dos pols) són les que menys es vinculen al projecte de l’estat propi -que pivota sobretot en les classes mitjanes treballadores-, “la fractura social, aquella idea de les famílies partides, és un salt important que no s’ha produït”. És del mateix parer el catedràtic en ciència política Joan Subirats, que també observa “una tendència a una certa segmentació”, en el sentit que el vot es lliga al nivell de renda, a l’ús d’un determinat idioma i al consum d’uns mitjans de comunicació i no pas d’uns altres. Ara bé, Subirats afirma que estem “molt lluny d’una situació límit” com, per exemple, diu, la d’Irlanda del Nord, en què “s’acumulen tres fractures: la política, la social i la religiosa”.

C’s, un element nou

Un dels canvis que deixen les eleccions del 27-S és l’ascens de Ciutadans, convertits en segona força. És a dir, que l’oposició ja no la liderarà cap partit de tradició catalanista, un fet rellevant en qüestions com la immersió lingüística, element clau per garantir la cohesió social. Per blindar la idea de Catalunya, un sol poble.

Per a Joan Subirats, la lògica plebiscitària ha tingut com a conseqüència un debilitament del que ell anomena els “espais de frontera”, uns partits que intentaven jugar la partida no només en l’eix nacional sinó també en el de dreta-esquerra i en el de vella-nova política. Ara caldrà veure si aquestes formacions es recuperaran a les eleccions espanyoles o bé el patró del 27-S es consolidarà. Galindo afegeix que un dels elements a observar de prop és quina part del “nacionalisme espantat”, que tradicionalment havia votat CiU, s’ha desplaçat a Ciutadans. Cardús avisa que s’haurà de veure si hi ha una “substitució llarga” de l’espai que, en bona mesura, havia liderat el PSC, o bé estem davant d’un fenomen efímer com UPyD.

En termes generals, tampoc es percep en l’horitzó immediat un risc de fractura al carrer. El mite que alimenta bona part de la premsa editada a Madrid, doncs, té els peus de fang. Alguns dels analistes coincideixen, però, que la responsabilitat que això no passi és dels futurs diputats i com gestionen el joc de majories en un Parlament que reflecteix la pluralitat d’una societat democràtica.