25/05/2015

Espanya vota pacte i castiga el PP de Rajoy

5 min
Mariano Rajoy presideix aquesta tarda la reunió de la cúpula del PP, que traurà pit per haver sigut de nou la força més votada al conjunt de l’Estat.

MadridEspanya ha castigat el PP i, de rebot, s’ha reconciliat amb l’esquerra. O amb les esquerres. Després de la ruptura profunda, íntima, que va suposar per a molts votants l’últim govern de José Luis Rodríguez Zapatero, els ciutadans tornen a mirar cap a les ofertes progressistes. La novetat, però, és que el PSOE haurà de començar a acostumar-se a compartir aquest espai ideològic amb Podem, que ha aconseguit un triomf valuosíssim: la possibilitat que la seva candidata sigui la futura alcaldessa de Madrid, després de 25 anys de governs de dretes. El bipartidisme resisteix, tot i el desgast, als líders emergents però l’onada de canvi, amb la vista posada a la Moncloa, ha començat a fer forat.

En el conjunt de l’Estat, ahir es jugaven dues partides paral·leles. La primera, la salut de les formacions que defensen el model nascut de la Transició davant l’auge del partit de Pablo Iglesias (i de l’independentisme a Catalunya). Populars i socialistes van aguantar aquest primer embat, i van agrupar entre els dos poc més del 50% dels sufragis. El mapa de la participació ofereix una fotografia significativa: augmenta respecte del 2011 en una part important dels Països Catalans, Navarra, alguns territoris bascos i Madrid: són les zones on, amb motius i actors diversos, la pulsió de canvi s’havia fet més evident en els últims temps. Aquest paisatge interroga l’estratègia de Podem si vol impulsar un procés constituent espanyol. Quins seran a partir d’ara els seus aliats i, sobretot, per fer què? ¿Continuarà defensant la necessitat d’obrir el “cadenat” del 78 o sumarà esforços a una política gradualista i reformista amb Pedro Sánchez?

La segona batalla era precisament entre els dos principals partits espanyols, en un examen parcial per a les eleccions espanyoles de finals d’any. En el còmput global de les municipals, el PP va aconseguir mantenir-se com la força més votada, amb més de 6 milions de vots. No obstant, una xifra molt allunyada dels 8,5 de fa quatre anys. Aquest serà el gran argument que brandarà el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, davant dels barons que gosin retreure-li la baixada de suports. Pel mateix motiu, debilita el secretari general socialista en els mesos vinents en la cursa cap a les primàries del mes de juliol.

“El PP no pot perdre quan es perd i perdre quan es guanya”, deia amb els resultats a la mà un dirigent popular. Avançava un enrocament de la direcció i la voluntat inicial de no assumir responsabilitats polítiques malgrat el retrocés. “Ara és l’hora de la política”, repetien els conservadors. El director de la campanya, Carlos Floriano, va reivindicar que havien quedat primers per teixir executius estables liderats per ells.

Ara bé, és cert que més enllà de ser el més votat, tothom tenia coll avall que en aquest 24-M guanyar no era només vèncer sinó tenir capacitat de formar govern. I és aquí on el càstig als conservadors -per la gestió econòmica, la corrupció i els incompliments de programa- pot fer-se més profund en les setmanes que vénen, quan comencin a donar fruits les negociacions.

Sense efecte Cameron

Per al PP, Madrid era ahir el gran termòmetre. Persones pròximes a Esperanza Aguirre explicaven que la candidata municipal ja fa dies que notava que les coses no li anaven bé. A primera hora de la nit, dirigents del partit posaven la bena abans de la ferida i alertaven que el vot d’esquerres s’havia concentrat en Ahora Madrid, la llista que liderava Manuela Carmena, previsiblement la nova alcaldessa de la ciutat. Tot i que finalment va quedar segona, la suma amb el PSOE permetrà a l’exjutge ocupar el madrileny despatx del Palau de Cibeles, i establir una nova relació de més complicitat amb el nou ajuntament barceloní.

El consol dels conservadors és que, malgrat el desgast d’aquesta legislatura, continuen sent la primera opció dels ciutadans en nou de les tretze comunitats que ahir tenien eleccions i que segurament podran governar a la Comunitat de Madrid. El PSOE reté Astúries i recupera Extremadura, un dels territoris tradicionals socialistes que el PP va aconseguir el 2011, gràcies a un acord amb Esquerra Unida. De fet, la coalició de Cayo Lara i UPyD, el partit de Rosa Díez, van ser els grans derrotats de la nit, damnificats per la irrupció amb força de dos competidors, Podem i Ciutadans.

Liderar el recompte autonòmic li pot servir de poc al PP, ja que ha perdut totes les majories absolutes, inclosa Castella i Lleó, amb resultat final encara pendent a l’hora de tancar aquesta edició. A Castella-la Manxa, María Dolores de Cospedal molt probablement no governarà perquè la suma de PSOE i Podem supera el PP. L’efecte David Cameron que volia Rajoy no es va veure per enlloc. Amb aquest resultat sobre la taula, el president espanyol presideix aquesta tarda a les 5 el comitè executiu per analitzar la situació a partir d’ara. Caldrà veure si a la reunió de la cúpula hi apareixen els primers senyals -sempre suaus, d’entrada, en una formació marcadament presidencial com el PP- de malestar intern. Càrrecs intermedis no amagaven abans dels comicis, en converses privades, la irritació de molts candidats pel cost electoral que haurien de pagar per culpa de la gestió de la Moncloa.

Més enllà de testar el clima a la seu del carrer Génova 13, de la reunió d’avui n’ha de sortir la directriu dels possibles pactes electorals que Rajoy ja ha avisat que pensa supervisar ell. En un escenari de fragmentació, el temps és un factor determinant. Moure peça primer permet tenir la iniciativa política. Abans de començar la campanya, l’equip de direcció del PP afirmava que l’etapa de majories còmodes arribava al final i que caldria arremangar-se per entendre’s amb Ciutadans. Amb un èxit relatiu, el pinyol del partit va intentar evitar les especulacions sobre aquest assumpte fins avui. No obstant, una cosa són les estratègies de campanya dissenyades en un despatx de Madrid i, una de ben diferent, els nervis dels candidats.

De fet, malgrat l’evidència que en molts indrets necessitarien els vots de Ciutadans, els populars han anat endurint el to del discurs per frenar in extremis la fuga de vots cap als de Rivera. Ara toca refer els ponts que s’hagin pogut trencar aquests 15 dies i guarir les ferides. Per a C’s, ara arriba l’hora de la veritat: demostrar que no és, com ha dit mentre demanava el vot, la marca blanca de la dreta espanyola.

En la negociació que comença avui, una peça clau serà Andalusia, on només hi ha hagut eleccions municipals. La presidenta en funcions, Susana Díaz, ja va alertar ahir a l’oposició que els resultats d’aquest 24-M no poden convertir-se en un intercanvi de cromos per a desencallar la seva investidura. Els populars sostenen que ha de governar la llista més votada, de manera que insten els socialistes a no formar blocs de progrés a les capitals andaluses a canvi de deixar via lliure al PSOE a la Junta, ja que va guanyar a les autonòmiques del mes de març. Però aquesta posició no convenç tot el partit, immers en un debat intern: una part dels populars s’estimarien més que Díaz fos presidenta amb l’ajuda de Podem i C’s, pensant en les generals de finals d’any, i d’altres no veurien malament haver de repetir les eleccions. A Sevilla, finalment l’alcalde popular Juan Ignacio Zoido va aconseguir mantenir-se com el partit més votat però una aliança entre el PSOE, Participa Sevilla i IU podria desbancar-los.

El PSOE “al subsòl”

En el capítol que ara s’enceta, s’endurirà el cara a cara entre populars i socialistes. La dreta ja avisa que si el projecte de Sánchez era “a terra ara és al subsòl”. De fet, els socialistes van obtenir ahir el pitjor resultat de la sèrie històrica, si bé ha frenat la tendència a la baixa que va començar amb les europees del 2009. Aquest 24-M s’han quedat amb 5,4 milions de vots, i se situen en segona posició. En llocs estratègics com Madrid, Barcelona i Saragossa, la derrota va ser contundent, desplaçats pels nous. “El PSOE ha atrapat el PP”, va proclamar malgrat tot Sánchez.

Hora del pacte, de la política, que és el gran missatge d’un electorat decebut amb els dos grans puntals del bipartidisme.

stats