Espanya diu adéu al seu últim polític de consens Una trajectòria del tot vinculada a la transició democràtica

MadridAdolfo Suárez ha sigut un “heroi de la traïció”. La definició és de l’escriptor Javier Cercas, que a Anatomía de un instante reconstruïa el 23-F a partir d’aquella imatge que tots els espanyols tenen a la retina: el president del govern espanyol, assegut al seu escó, impassible als crits i als trets dels colpistes. El polític capaç de desmarcar-se dels seus, els franquistes, per fer una transició exprés cap a la democràcia està vivint les últimes hores. El seu fill Adolfo va comparèixer ahir al matí per anunciar que la mort podia ser “imminent”.

Cercas afirmava a la Cadena SER que a vegades, en la història dels estats, la traïció pot ser més “virtuosa” que la lleialtat. A Suárez, nascut a Cebreros (Àvila) el 1932, complir aquesta màxima li va suposar enormes enemistats i recels. Ho va pagar amb una dura solitud, primer dels seus i després dels electors, que van girar l’esquena al Centre Democràtic i Social (CDS), la marca política que va crear després que les tensions internes el portessin a abandonar la Unió de Centre Democràtic (UCD). No obstant, amb el pas del temps aquella penitència per no haver fet el que s’esperava d’ell es va anar transformant en consens. En una Espanya fortament dividida en dos blocs, el primer president de la democràcia ha acabat sent una figura respectada a dreta i esquerra, més enllà que els debats actuals evidenciïn les mancances de la Transició que ell va conduir.

L’amistat amb el rei

L’anunci d’Adolfo Suárez Illana sobre l’empitjorament de la salut del seu pare va generar un torrent d’elogis. L’expresident espanyol, malalt d’Alzheimer des de fa deu anys, va ser ingressat fa uns dies en un centre hospitalari madrileny per una infecció respiratòria. La notícia que la mort es podia produir en menys de 48 hores -una rapidesa que va ser matisada després per l’equip mèdic- va sorprendre el president de l’executiu, Mariano Rajoy, a Brussel·les, on hi havia Consell Europeu. En la compareixença davant dels mitjans de comunicació va ser prudent, va demanar “serenitat” i va assegurar que la “immensa majoria del poble espanyol” està al costat de la família. El fill de Suárez li havia trucat a primera hora, així com al rei Joan Carles, per posar-los al corrent de la situació.

De fet, el cap de l’Estat ha seguit de prop durant aquests últims anys l’evolució del seu vell amic, que ha perdut la seva dona i una filla, víctimes totes dues de càncer.

El rei i Suárez es van conèixer quan el polític franquista era governador civil de Segòvia. La relació es va intensificar quan va fer-se càrrec de Ràdio Televisió Espanyola. La sintonia era evident quan va arribar a la presidència del govern precisament de la mà de la Corona. Aquell home jove i seductor, a qui els guardians de la dictadura veien com el perpetuador del règim, va ser l’encarregat de conduir-los, en canvi, a la seva desaparició, aprovant la llei de reforma política, obrint una nova etapa, amb la legalització, més tard o més d’hora, de tots els partits, inclòs el Partit Comunista.

Elogis des de l’esquerra

“Sense ell Espanya no hauria volat ni tan alt ni tan lluny”, va dir ahir Suárez Illana. Com un dels “màxims responsables del retorn de la democràcia” el va definir José Carrillo, rector de la Universidad Complutense de Madrid i fill de l’exlíder comunista Santiago Carrillo, mort l’any 2012, un altre referent d’aquells temps convulsos. El líder d’Esquerra Unida, Cayo Lara, la coalició que inclou el PCE, va subratllar el fet que Suárez dimitís precisament per no voler “cedir als xantatges” dels sectors més reaccionaris que volien tornar a un règim dictatorial. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, també va tenir paraules d’afecte i suport cap a la família.

A Catalunya, el PSC i el PP van fer una crida a prendre exemple de l’esperit de la Transició i del seu president. L’home que, com diu Cercas, va saber fer de la traïció virtut.

Suárez és el polític de la Transició per excel·lència. La seva estrella comença el 1976, quan el rei el fa president del govern, i acaba el 1981, quan en surt dies abans del cop d’estat. Ensorrada la UCD, no se’n va sortir amb el CDS.

Protagonista dels últims temps del franquisme

Quan Franco mor, el novembre del 1975, Arias Navarro ja està al capdavant del govern, el primer de la monarquia, i Suárez és vice secretari general del Movimiento després d’haver dirigit TVE. L’11 de desembre d’aquell any va succeir José Solís com a ministre secretari general del Movimiento en el primer executiu sense el dictador.

President espanyol amb l’aval de Joan Carles I

Arias Navarro anuncia la dimissió com a president del govern espanyol el juliol del 1976 i el Consell del Regne ha de valorar qui ocupa el seu lloc. D’entre tots els candidats, Joan Carles I s’acaba decantant per ell, i així ho anuncia el 3 de juliol del 1976. Suárez jura dos dies després i posa en marxa una agenda reformista.

De la llei d’amnistia a la legalització del PCE

La primera tasca de Suárez és la redacció de la llei de reforma política. Aprovada el desembre del 1976, estableix les bases de la democràcia i facilita la promulgació el 1977 de la llei d’amnistia dels presos polítics de la Guerra Civil i el franquisme. Per Setmana Santa, i enmig d’una gran tensió amb els militars, es legalitza el Partit Comunista.

Les primeres passes de la democràcia espanyola

El 15 de juny del 1977 se celebren les primeres eleccions lliures des del 1936, i la Unió de Centre Democràtic, un partit farcit de governadors civils i muntat des del govern, obté la majoria, amb 166 de 350 diputats. Les Corts inicien la redacció de la nova Constitució, que s’aprovarà en referèndum el 1978 amb el 87,78% dels vots a favor.

Dimissió com a president i cop d’estat del 23-F

La UCD torna a guanyar les eleccions del març del 1979, però les dificultats econòmiques, territorials i de política exterior costen una moció de censura del PSOE al govern de Suárez. Malgrat superar-la, el president acaba dimitint, el gener del 1981. El 23 de febrer té lloc l’intent de cop d’estat del tinent coronel Antonio Tejero en la sessió d’investidura del nou president, Leopoldo Calvo Sotelo. Suárez, com a president en funcions, i el vice president primer i tinent general Manuel Gutiérrez Mellado s’encaren al colpista.

De l’harakiri de la UCD a la fundació de l’humil CDS

La crisi de la UCD, que l’acabaria dissolent, precipita la sortida de Suárez de l’executiva, el novembre del 1981. Un mes després funda un partit de centre: el Centre Democràtic i Social (CDS). Obté només dos escons en els comicis del 1982, que guanya el PSOE, i 19 en els del 1986, i es converteix en tercera força al Congrés. No va governar mai, però.

Fi de la vida política i el combat contra l’Alzheimer

El CDS perd cinc diputats el 1989 i acumula derrotes locals. Suárez abandona el lideratge del partit, que entra en l’ocàs, i l’escó el 1991. Allunyat de la política activa però ideològicament pròxim al PP, va presidir la Fundació de Víctimes del Terrorisme del 2001 al 2004. Des del 2003, l’any de la seva última aparició pública, combat l’Alzheimer.