Brussel·les"En plena crisi econòmica, Espanya encara ha de fer front al risc d'una secessió... o de la frustració brutal d'un somni independentista". Amb aquestes paraules acabava el diari conservador francès Le Figaro la crònica del Concert per la Llibertat. En un entramat mediàtic tan poc avesat a mirar cap al sud, l'espai i el contingut que van dedicar diversos mitjans a aquell acte massiu és rellevant.
A diferència del que passa als països anglosaxons, fins ara a París el moviment sobiranista català és vist com un problema polític intern entre espanyols, sense acabar de creure's que acabi amb un referèndum d'autodeterminació. Pesa una consolidada tradició jacobina i la falta de situacions semblants en carn pròpia: cap nació de l'estat francès ha tingut la força ciutadana per plantejar un repte com el d'Escòcia o el de Catalunya.
Indiferència i incredulitat
Aquesta situació, entre la indiferència i la incredulitat, la va experimentar el president Artur Mas en una visita recent a la capital francesa, en què la premsa del país no va acudir a la seva compareixença i, al·legant motius d'agenda, el ministre de Defensa va anul·lar a l'últim moment el sopar que tenien acordat. En un estat tan centralista, els diferents nivells de l'administració estan molt ben delimitats i a ulls de l'Elisi el president de la Generalitat és un president regional.
Neutralitat oficial
Per Albert Royo, secretari general de Diplocat, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, és important valorar que el govern de François Hollande manté -com tots els actors internacionals- una posició oficial de "neutralitat" cap al debat que es viu al Principat. No obstant, creu que "l'argument de la democràcia és inapel·lable" a l'hora d'anar teixint complicitats per quan sigui l'hora de fer un pas decisiu. És per això que l'organisme que dirigeix va organitzar una jornada sobre el dret a decidir a la universitat parisenca de Sciences Po.
Al costat d'aquesta via, la Generalitat pica l'ullet a les autoritats franceses en matèria econòmica, com amb la possibilitat que la seva companyia ferroviària pública pugui operar al Principat. Royo afirma: "Ens poden veure com la Bèlgica del sud. Un potencial estat català pot ser un aliat seu en moltes matèries, votant al Consell Europeu amb França sempre que sigui possible".
Per al Govern, la independència també pot enfortir i eixamplar la influència de la francofonia. El president Mas va instar els catalans a no oblidar que hi ha un ampli mercat més enllà dels Pirineus i al nord d'Àfrica que s'expressa en aquesta llengua. L'embrió per la col·laboració mútua ja existeix des del 2004, quan el president Maragall va posar en marxa l'Euroregió Pirineus Mediterrània. "Les relacions funcionen bé. Hem recorregut un bon espai", explica a l'ARA Antònia Sabartés, secretària general de l'entitat que se centra en la cooperació política i econòmica entre Catalunya, les Illes Balears, Llenguedoc-Rosselló i Migdia-Pirineus.
El repte de l'Euroregió
L'objectiu és consolidar un ampli espai transfronterer en temes com l'ensenyament universitari, l'ajuda als nous emprenedors i la cultura. Tot i el balanç positiu que en fa, Sabartés admet certes dificultats per les diferències de funcionament i organització entre els dos estats. Per exemple, afirma que "s'ha de fer pedagogia" per explicar que, a diferència de França, aquí les preses de decisions poden ser més lentes perquè hi ha un Parlament que té l'última paraula. Ara bé, també assegura que el procés sobiranista no ha frenat res. "En el que és substancial no hi ha cap problema".
Les dues llengües de treball són el francès i el català amb tota normalitat. A la part francesa "s'interroguen" sobre el moviment de fons que es viu al país, però això no condiciona els objectius compartits entre els diferents membres, com la defensa unitària del corredor mediterrani. A més, el Govern creu que a les elits de París ben informades tampoc els preocupa l'efecte contagi que pugui tenir una hipotètica independència catalana en el territori francès. Allà el debat se centra en el grau de descentralització, lluny del desafiament que l'influent diari Le Figaro creu que haurà d'afrontar Madrid.
