Madrid s’instal·la a la zona de confort

A Espanya no hi ha, de moment, un Matteo Renzi. Algú que aixequi passions polítiques en un sentit i en un altre, que tingui la gosadia necessària per trencar les costures que protegeixen l’ establishment. A diferència del primer ministre italià, Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba tenen la força de les urnes. Però amb aquest aval com a escut, el president del govern espanyol i el líder de l’oposició han optat per instal·lar-se en una zona de confort fins a finals del 2015, quan acabi la legislatura.

La primera sessió del debat va tenir la flaire d’un assaig general per mesurar forces i saber fins on podien estirar la corda. D’una banda, el líder del PP va rodar amb agilitat pel vial de les xifres macroeconòmiques i de la ideologia conservadora; de l’altra, el secretari general del PSOE va omplir amb facilitat els buits que deixava la intervenció governamental, va reconstruir el discurs socialdemòcrata, a mig camí entre la contundència d’Esquerra Unida i el liberalprogressisme que es fixa en les llibertats individuals.

Els dos es van muscular de cara a les eleccions europees del maig, reforçant-se per als inevitables sobresalts que els esperen d’aquí a finals de mandat. Des de la consulta catalana fins al nou paper de l’extrema dreta espanyola (Vox), passant per les primàries al carrer Ferraz.

Davant d’aquest horitzó, ahir la recepta va ser calma i previsibilitat. Res de jugar a fer de Renzi. Zona de confort. Un cop més Rajoy va demostrar que ell és el cap de files de la dreta. Obviant-les en la intervenció inicial, va avalar la reforma de l’avortament i la llei Wert. Hi ha silencis eloqüents. Va ser més vehement amb el projecte de seguretat ciutadana que impulsa el ministre de l’Interior. Rubalcaba no va dubtar a acusar-lo de fer servir la crisi com a “coartada” per desplegar un ideari cuinat a foc lent durant anys, en el qual el concepte “igualtat” no té lloc. De fet, va retrocedir fins al 1983 per rescatar de l’oblit un article de l’ara president en què parlava dels fills “ de buena estirpe ”.

Els impostos cohesionen

Si alguna cosa cohesiona l’electorat del PP és la baixada d’impostos. La lletra menuda de la reforma fiscal es farà esperar, més enllà del fet que els treballadors que guanyin menys de 12.000 euros no pagaran IRPF i la picada d’ullet a la patronal amb la tarifa plana per a la contractació indefinida. La CEOE va agrair el gest. Per l’oposició, la Moncloa viu en una realitat paral·lela.

“Abaixar salaris i retallar drets”: aquest és el balanç de legislatura de Rubalcaba. Rajoy va respondre que no canviarà el rumb. Cap esmena. Cap interès per redreçar el relat. Una aposta al tot o res, i que els ciutadans jutgin a les urnes. Queda temps i moltes variables que poden condicionar el trajecte. La més important, la catalana. I altres de rellevants, com el final d’ETA i el rol d’Europa en la tutela dels països del sud. La Comissió Europea eleva la previsió de creixement, però el deute públic fregarà el 100% i el dèficit es tornarà a disparar el 2015 si no hi ha més retallades. La zona de confort no és -ni de bon tros- tan segura com alguns voldrien.