Mariano Rajoy, l’art de vèncer sense convèncer

Conscient que s’equivoca quan vol fer cas a les idees dels seus assessors, ara ha decidit mostrar el que realment és: un home conservador que té en la capacitat de resistència el seu gran actiu.

El PP va distribuir ahir, jornada de reflexió, unes fotografies de Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955) caminant ràpid i acariciant un gos als jardins de la Moncloa. Les imatges sintetitzaven l’essència de la campanya popular: un esforç per acostar el polític del plasma al ciutadà del carrer, tot i que amb una tonalitat de color sèpia. Com si el candidat del PP, que totes les enquestes donen com a guanyador, no encaixés amb la velocitat trepidant de la política feta a cop de plató de televisió.

Segurament aquesta ha sigut la campanya en què Rajoy ha fet més de Rajoy. Conscient que s’equivoca quan vol fer cas a les idees dels seus assessors -com aquella famosa crida a la niña de Rajoy -, ara ha decidit mostrar el que realment és: un home conservador que té en la capacitat de resistència el seu gran actiu. Han sigut quinze dies en què el president espanyol i candidat a la reelecció ha predicat “seny” i ha presumit de gestió econòmica, atiant la por contra els nous, mentre posava en marxa una línia d’alta velocitat a Zamora amb 30 passatgers al primer tren. Rajoy ha esquivat els debats a fons -menys l’inevitable i antiquat cara a cara amb Pedro Sánchez- i ha optat per formats en què se sent a gust, com les entrevistes a mida als programes de Bertín Osborne i María Teresa Campos. En definitiva, una campanya soft (partides de dòmino amb jubilats incloses), més pròpia d’unes municipals en una zona rural de Galícia que no pas d’un Estat amb greus problemes de fons com l’atur, la corrupció i el model territorial.

Tot i que les enquestes dibuixen una davallada molt significativa d’escons i la pèrdua de la majoria absoluta, quedar com a primera força després d’una legislatura tan agitada ja serà un triomf per a ell. En aquest punt ha guanyat la batalla del relat abans que s’obrin les urnes: si és el més votat, encara que perdi molts suports, ningú li qüestionarà el lideratge i tindrà mans lliures per negociar els imprescindibles acords amb altres grups i per preparar més endavant una successió ordenada.

La tècnica de quedar-se quiet

El polític gallec ja està avesat a vèncer sense convèncer. José María Aznar va revelar que ell no era la primera opció per substituir-lo però Rodrigo Rato va dir que no. Tampoc era el preferit de Manuel Fraga, que sempre havia apadrinat Alberto Ruiz-Gallardón. Al congrés de València del 2008, després de perdre per segona vegada les eleccions, els delegats populars van tornar a confiar en ell sense gaire entusiasme perquè l’alternativa que es perfilava, Esperanza Aguirre, els feia més por que gràcia. Avui, els electors poden repetir un esquema similar.

Ara, com en tants episodis de la seva biografia política, la gestió del temps ha jugat a favor de Rajoy. Ell espera, no té pressa, i obliga el seu adversari a moure peça i a equivocar-se. Quedar-se quiet és la seva manera de sortir-ne airós. Així, ha vist passar per davant el cadàver polític de l’expresident de Bankia, de l’exministre de Justícia i de l’expresidenta de la Comunitat de Madrid. Confia desactivar aquesta nit Pedro Sánchez sense haver de fer res, només no havent comparegut al debat a quatre i havent consolidat la percepció que el PSOE es barallava ja amb Podem i Ciutadans pel segon lloc. És la tècnica Rajoy.