Pablo Castellano: “Al Congrés hi ha la burocràcia dels partits, no la sobirania popular ”

Té la casa tancada perquè no hi entri la calor del centre de Madrid. Obre amablement un finestral perquè l’Alberto, el fotògraf, l’hi demana. La llum il·lumina un dels llibres que ara llegeix i que el té fascinat: La utilidad de lo inútil, de Nuccio Ordine. La lectura li serveix per començar a enfilar arguments amb una veu de locutor de ràdio dels d’abans.

L’edat l’ha fet savi?

Això significaria assumir una meta, i les metes no existeixen. Aquesta és una de les grans equivocacions de l’ésser humà, com a conseqüència del pensament religiós. No s’estudia per ser savi. La meta és el procés.

¿Però un procés sense fita no pot portar a la frustració?

L’existencialisme ens va deixar un precepte: es viu per viure, i en la mesura en què vius et sents feliç, desgraciat... L’escola hauria d’ensenyar la gent a pensar i a viure. Ensenyar a llegir i escriure també, esclar, tot i que escriure ara ja no serveix gaire per a res perquè ningú fa servir el gènere epistolar. Pot ser que, fins i tot, el grau d’estupidesa humana faci que algú ja escrigui les cartes d’amor en ordinador.

I els ideals existeixen?

Tampoc. Existeix el compromís vital. I el primer ha de ser el de la lluita per la llibertat, que és una tasca quotidiana, constant i permanent: cada segon que fas una concessió, claudiques o et rendeixes ets un canalla. El balanç diari sol ser que el gramatge canallesc de l’existència és molt superior a la insignificança etèria d’allò que has assolit o senzillament sentit. Amb aquest bagatge és molt difícil anar pel món.

Els espanyols del 2015 són lliures?

Si parlem des del paràmetre de la llibertat, això és un ramat. De vegades un ramat d’ases clavant coces contra tot el que els envolta, i d’altres un ramat d’ovelles a la recerca d’un pastor, d’un líder, d’un pontífex o d’un rei. Ara bé, si ens preguntem si els espanyols, en el seu dia a dia, tenen ocasions per lluitar amb menys obstacles que abans, és evident que sí, però perquè la humanitat ha anat avançant. La societat espanyola encara accepta com a pauta per regir el seu comportament que la política sigui el govern dels homes i l’ordenació de la societat pel poder, i no pas que sigui alguna cosa molt més senzilla, el treball de gestió diària de les coses, de manera que el polític no fos el poder sinó el servei.

Vostè va ser una figura destacada del PSOE al principi de la democràcia. Per què el van donar de baixa?

Havia de passar, ja que m’havia enfrontat a l’hiperlideratge del felipato. Per coherència, vaig defensar el no a l’OTAN i un altre model de revestiment de l’Estat -el republicà li escau més- i, per tant, era normal que la corda es trenqués. Jo ja no em reconeixia en la mutació orgànica, política i ètica del felipisme.

Diu que la Transició és “una enorme falàcia”. Per què?

Les organitzacions de resistència socialistes i comunistes hi van perdre per complet l’ètica, l’estètica, la mística i la ideologia. Es van convertir en purs còmplices d’un intent de les castes dominants de perpetuar-se en el poder, si bé es va vendre com un procés de canvi. La casta política franquista no es va fer l’harakiri sinó que, ben al contrari, va utilitzar la Transició com a au fènix per ressorgir de les cendres amb un aparell escènic i colorista per semblar una cosa diferent al franquisme, constitucionalitzat i coronat.

¿Els problemes d’avui parteixen d’aquell plantejament inicial?

L’estructura que es va construir amb la Constitució per donar sortida al franquisme portava el càncer de la corrupció, l’autoritarisme, el sectarisme, la prevaricació i el despotisme, gens il·lustrat, en el seu si. Alguns pensàvem que això ho podríem anar canviant, però va ser just al revés, arribant a adquirir caràcter d’exemplaritat la UCD, la unió de conversos a la democràcia.

Cal canviar la Constitució ara?

Jo proposo que intentem complir l’actual un mes i potser ens emportem alguna sorpresa, com per exemple que el Senat no serveix per a res. Si els que l’han jurat haguessin respectat la Constitució, ara no estaríem emmerdats de degradació política, corrupció econòmica i profunda crisi ètica. No és veritat que el Congrés sigui on hi ha la sobirania popular: és on hi ha la burocràcia dels partits. No és veritat que els partits siguin canals de participació: alguns, si anéssim a la doctrina francesa del dret penal, són associacions de malfactors perquè la corrupció no ha sigut una expressió aïllada sinó que l’ha generat el cervell rector de l’organització.

Què li semblen els projectes d’unitat a l’esquerra com Ahora Madrid i Barcelona en Comú?

Si flairo que darrere d’un projecte polític hi ha gent jove, ja m’ha seduït. De vell ja ho sóc jo! M’agrada el seu sentit iconoclasta. A més, jo em sento a prop de la idea del món com una confederació de municipis.

Ha donat suport públic a Albert Rivera. Què en pensa dels nous líders polítics emergents?

Espero que aquesta gent que ve es guiïn per un compromís irrenunciable per la llibertat i la societat com a subjecte actiu. I que tinguin una mirada crítica, reformista i revisora de l’Estat que porti a la racionalitat. Sense això, no hi haurà canvi.