INVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA LLEI DE L'AVORTAMENT

Rajoy culmina la revenja ideològica al zapaterisme

A meitat de legislatura, el sector més conservador del PP ha imposat les seves tesis

Ángel Acebes, ex secretari general del PP, solia recordar en privat que quan ell i Eduardo Zaplana militaven a l'UCD, el jove Alberto Ruiz-Gallardón ja ho feia a la conservadoríssima Aliança Popular, que aleshores agrupava molts nostàlgics de la dictadura. A qui va ser home fort del partit li coïa que ell i l'expresident valencià carreguessin l'estigma de ser l'ala dura i, en canvi, l'ara ministre de Justícia fos la cara amable, centrista, dels populars. La reforma de l'avortament s'ha encarregat de demostrar quins són els veritables puntals ideològics d'un dels membres clau del govern espanyol. Amb aquesta llei, la Moncloa evidencia que, a la meitat de la legislatura, els sectors més a la dreta han aconseguit imposar les seves tesis.

Mariano Rajoy va guanyar les eleccions del 2011 amb un missatge nítid: "La societat espanyola vol que la moderació i el reformisme tornin a ser l'eix de la vida política". Acusava l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero de dividir la ciutadania per distreure l'atenció dels problemes econòmics, el tema que va marcar l'agenda d'aquella campanya electoral. Era una estratègia de perfil baix, d'una certa passivitat, dissenyada pel sociòleg Pedro Arriola -marit de la diputada Celia Villalobos- ja als comicis del 2008.

Desmuntar polítiques simbòliques

Ara, després d'una arrencada de mandat convulsa, plena d'incompliments i sense resultats visibles en el dia a dia de les persones, el PP ha decidit passar a l'acció i fer cas al que, des de fa anys, exigien els falcons de la formació: combatre l'esquerra en el terreny de les idees i desmuntar les polítiques més simbòliques de l'etapa socialista. Per això, Rajoy -que no ha amagat mai que és un polític de dretes- ha acabat per donar llum verda a reformar l'educació, la seguretat ciutadana i els drets socials. José Ignacio Wert, Jorge Fernández Díaz i Alberto Ruiz-Gallardón s'han situat així a primera línia, i han deixat en un segon terme els membres del govern situats més al centre, aglutinats al voltant de la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, protagonistes de la primera part de la legislatura. La incomoditat per aquest gir cap a posicions més extremes s'ha percebut dins les files del PP. La secretària general, María Dolores de Cospedal, ha insinuat que la responsabilitat del text de la llei s'ha de buscar només al ministeri de Justícia i no al carrer Génova.

El triomf de l'ala més religiosa

Amb el nou paquet legislatiu sota el braç, el cap de l'executiu intentarà tornar a muscular el discurs polític, qüestionat en públic per l'expresident José María Aznar, i provar de frenar la fugida de votants cap a UPyD. Busca, a més, satisfer la Conferència Episcopal Espanyola, en l'etapa final del lideratge de l'arquebisbe Antonio María Rouco Varela, que previsiblement serà rellevat aviat pels nous aires vaticans del papa Francesc. Els populars, que van compartir amb la cúpula eclesiàstica tants actes massius a la madrilenya plaça de Colón en contra del PSOE, van optar finalment per no abolir el matrimoni entre persones del mateix sexe, conscients que no hi havia unanimitat entre la seva militància. En canvi, la duresa en la regulació de l'avortament genera un consens més ampli entre els seus votants. No és casualitat que les exministres Leire Pajín i Bibiana Aído fossin el blanc preferit de les crítiques del PP en els anys de l'oposició.

La llei Gallardón, en els termes en què s'ha concretat, és sobretot un triomf de l'ala més religiosa de l'executiu, amb noms com els de Fernández Díaz, Pedro Morenés, titular de Defensa, i José Manuel García-Margallo, responsable d'Exteriors. Alguns, com el ministre de l'Interior, formen part de l'Opus Dei. Més enllà de l'esfera governamental, les fortes conviccions catòliques són conegudes en dirigents com la presidenta dels populars bascos, Arantza Quiroga; l'eurodiputat Jaime Mayor Oreja; el president de les Corts valencianes, Juan Cotino, i l'exministre i ambaixador a Londres, Federico Trillo.

En definitiva, l'ofensiva de profundes reformes ideològiques que ha emprès la Moncloa -alguns mitjans de Madrid a l'òrbita d'Esperanza Aguirre reclamaven una "guerra cultural"- beu de l'essència més conservadora del partit. És, en bona mesura, un retorn als orígens de la formació -fundada per Manuel Fraga- i una represa del fil inacabat durant la majoria absoluta aznarista del 2000: espanyolització i recentralització (llei Wert), restriccions a les protestes ciutadanes (llei de seguretat ciutadana) i, ara, limitació del dret a decidir de les dones sobre el propi embaràs.

De fet, Ruiz-Gallardón retorna a la doctrina que el Tribunal Constitucional va dictar en una sentència del 1985, després d'un recurs previ d'inconstitucionalitat presentat precisament pel seu pare quan era diputat. Fidel a les seves conviccions personals però també amb un alt sentit de la lleialtat cap als seus mentors (de manera especial cap a l'expresident de la Xunta), el text legislatiu que el ministre de Justícia va portar al consell de ministres divendres té un significat polític profund, que suposa un punt i a part en el viatge al centre que Mariano Rajoy va prometre el 2008.

Les cares de l'ala més conservadora del govern de Rajoy

Jorge Fernández Díaz

El ministre més ben connectat amb l'Església catòlica, supernumerari de l'Opus Dei. La seva forta religiositat es combina amb un conservadorisme polític. Ex governador civil d'Astúries, ha reforçat un perfil dur al capdavant d'Interior.

Pedro Morenés

Nascut en el si de l'aristocràcia basca, entronca amb sectors dretans del partit. Va ser secretari d'estat amb Jaime Mayor Oreja, representant de l'ala catòlica. Ha relaxat la separació entre religió i exèrcit que va marcar Carme Chacón.

Ana Pastor

La ministra de Foment, en qui Rajoy té molta confiança, ha estat durant anys abanderada de la derogació de la llei de l'avortament socialista. Va participar, al costat dels bisbes, en manifestacions contra el matrimoni homosexual.

José M. García-Margallo

Afirma irònicament que és tan old fashion que fins i tot és catòlic practicant. De llarga militància conservadora, és un dels responsables de fixar discurs en contra de la reclamació catalana pel dret a decidir.