El sí branda la força de la il·lusió davant d’un Rajoy enrocat

Junts pel Sí fa una gran exhibició de força en el tancament de la campanya mentre la Moncloa avisa que les urnes no la faran moure

Des de l’escenari, mentre la gentada que ahir al vespre es va concentrar a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona aplaudia, Lluís Llach assenyalava amb insistència aquell mar de persones, esquitxat d’estelades. “Els protagonistes sou vosaltres”, semblava que els volgués dir. Durant les últimes hores de la campanya, el sí ha tornat a exhibir múscul. A demostrar la força de la mobilització ciutadana, que es manté de manera sostinguda des del 2012. Demà, segons les enquestes, l’independentisme té a l’abast la possibilitat de ser majoritari al Parlament i obrir una nova etapa. La Moncloa ja ha avisat, però, que passi el que passi no es mourà.

De fet, la polarització ha arribat fins al final i ha accentuat el caràcter plebiscitari -de referèndum imperfecte- del 27-S. A hores d’ara ja és evident que la primera batalla, la de les idees, l’ha guanyada el sobiranisme: els partits del nohan aparcat els programes clàssics d’uns comicis autonòmics per fer pivotar el relat sobre els suposats riscos d’un estat català. Han parlat d’Europa, de les pensions, de les identitats, d’insòlits corralitos i de vaporoses fugides d’empreses. A més, la patinada de Mariano Rajoy amb la nacionalitat espanyola i la doble resposta de la Comissió Europea sobre Catalunya -dient coses diferents en castellà i en anglès- han fet aflorar les febleses del discurs unionista, atrapat entre la necessitat de treure importància a les eleccions i la urgència de mobilitzar el seu electorat tradicional, sobretot a l’àrea metropolitana. Aquesta serà una de les claus que condicionaran la fotografia de demà al vespre. Ahir es va saber que 96.000 catalans residents a l’estat espanyol han exercit el vot per correu, un 70% més que el 2012.

Que el 27-S no són uns comicis més ho diuen dades com aquesta, i també les percepcions al carrer i la dimensió internacional adquirida. L’expresident francès Nicolas Sarkozy va ser a Barcelona per fer costat al PP. “Europa i França necessiten una Espanya forta i unida”, va proclamar, al mateix temps que elogiava el “patriota” Rajoy. El grec Alexis Tsipras va expressar, pel Twitter, el seu suport a Catalunya Sí que es Pot.

L’independentisme sap que la partida més immediata depèn exclusivament del vot dels catalans: “Els propietaris del 27-S no són els mercats, són els ciutadans”, va dir Artur Mas a 8TV, sabent que JxSí pugna pel votant d’esquerres amb la CUP. El sí tampoc perd de vista la UE, pensant en el dia després. ¿S’arremangaran Brussel·les i Berlín per pressionar en favor d’una solució dialogada si hi ha una majoria a favor de l’estat propi? Les urnes poden fer canviar el tauler de joc.

Rajoy reitera la lectura només legal

Amb les columnes de Puig i Cadafalch de fons, amb una èpica il·luminada per la llum dels mòbils a ritme del Més lluny, Mas i Oriol Junqueras van coincidir a remarcar que aquestes eleccions són un punt i a part. Es tanca una etapa i se n’obre una altra. “Són les urnes de la prosperitat econòmica, la justícia social, la solidaritat, la igualtat d’oportunitats, la dignitat i la llibertat”, va dir el president de la Generalitat i número 4 de JxSí. Madrid, però, s’havia cuidat de refredar hores abans aquesta lectura. El govern espanyol (pendent ja de les generals del mes de desembre) va subratllar que no pensa fer cap gest en funció de la majoria parlamentària que es formi i continua cenyint la seva resposta al respecte a la Constitució i a les lleis. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tampoc va deixar marge per a l’autocrítica, obviant les veus que, des de l’estat espanyol, han reclamat a Rajoy (sobretot després del 9-N) que negociés per no arribar a la situació actual. El president espanyol confiava en una implosió del moviment independentista, producte de les contradiccions entre partits i la millora de la situació econòmica. El temps i la capacitat negociadora de CDC, ERC i les entitats sobiranistes han fet embarrancar aquesta estratègia.

Al PP només s’han permès una nota discordant en el seu relat granític. Ahir van difondre un vídeo, amb els principals dirigents parlant en català, en què expressaven la seva estima pels catalans. Un timidíssim intent d’emular el better together de l’unionisme britànic cap a Escòcia, però sense cap proposta política de fons, sense cap tercera via a l’horitzó. De fet, durant les últimes hores la dreta mediàtica madrilenya ha sigut molt dura amb el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, per haver debatut a televisió amb Junqueras. El cap de la diplomàcia ha sigut l’únic membre destacat dels conservadors que en aquesta qüestió ha insinuat un discurs maverick, per lliure. Potser perquè, per edat, pertany a una altra generació de polítics. Potser perquè no es veu repetint com a membre d’un hipotètic nou govern de Mariano Rajoy a partir de finals d’any.

En una campanya plebiscitària, les formacions que proven d’alçar la bandera d’un nou encaix a Espanya han tingut serioses dificultats per fer-se sentir. El socialista Miquel Iceta, veterà de la política, ha aconseguit malgrat tot tenir presència mediàtica, en part per la repercussió dels seus balls al final dels mítings. Conscients de les dificultats, els socialistes catalans no han dubtat a posar l’accent en l’escenari estatal: “Aquesta alternativa [la federal] requereix un canvi al conjunt d’Espanya”. El líder del PSOE, Pedro Sánchez, s’ha bolcat en el seus col·legues del PSC, de la mateixa manera que Pablo Iglesias ha sigut el principal reclam electoral de Catalunya Sí que es Pot.

El secretari general de Podem no ha amagat la seva incomoditat pels problemes a l’hora de condicionar l’agenda. Ha constatat fins a quin punt les esferes polítiques catalanes i espanyoles tenen vida pròpia, una distància que s’ha anat eixamplant els últims anys. La setmana que ve farà 10 anys que el Parlament va aprovar l’Estatut, un període relativament breu però en què el gruix del catalanisme ha renunciat a regenerar l’estat espanyol per construir-ne un de bell nou, un de català.

Ciutadans i Unió, en canvi, han aconseguit fer arribar amb una mica més de facilitat el seu argumentari. Els d’Inés Arrimadas -que aspiren a ser la segona força i, per tant, a liderar l’oposició des de l’espanyolisme- han procurat no fer gaire soroll, reforçant el vessant reformista per atraure una part del vot conservador que tradicionalment havia votat CiU a les autonòmiques. És el segment de vot que persegueix Ramon Espadaler, que reclama l’imaginari del “seny”.

El sí ha guanyat en carrers i places. Guanyarà demà a les urnes?